Primer de tot cal desfer l’artifici del titular. És una obvietat. Però per si quedava algú sense les dades bàsiques. No. Pedro Mora i Salva Martínez no són germans consanguinis. Encara que sí en un altre àmbit. Ara es veurà.
La història de Salva Martínez i Pedro Mora és com la d’eixos senders que es bifurquen i tornen a unir-se moltes vegades, al llarg de la vida, per a coincidir finalment en una mateixa idea d’amistat i experiència compartida.
En el punt d’arrancada és encara un xiquet Salva Martínez amb 12 anys, exercint d’ordinari, escombrariaire i observador amb ulls ben oberts davant l’ofici del senyor Paco Mora. Barberia del Dos de Maig, 149, uns metres més a baix de l’actual. Així és com s’aprenia. Observant. Executant les tasques xicotetes. Així és com es traslladava el coneixement de mestre a aprenent. Així havia sigut durant segles. Així era en eixe Ontinyent de principis dels setanta del segle passat.
A penes uns anys més tard, Pedro Mora, el fill de l’amo, prendria el relleu de Salva en eixes labors d’agranar i dur a terme els encàrrecs. Salva Martínez anava a ocupar un lloc de major responsabilitat en una nova barberia al carrer Pintor Segrelles. A Pedro, cinc anys més jove, allò li va fer gust de banya cremada. Reconeix, encara que li costa, que no s’ho va prendre massa bé. Per què? “Doncs perquè per a llavors jo ja considerava a Salva com un germà major. Ho vaig sentir molt perquè Salva per a mi era un referent, un amic, algú en qui confiava i que m’ajudava en qualsevol necessitat”.
Eixa bifurcació de senders no anava a durar massa. Any 1975. Salva i Pedro tornen a coincidir. Aquesta vegada a València. En una acadèmia de perruqueria de dones. Tots dos havien pres un rumb que els convertia en pioners. Naixien les primeres perruqueries mixtes a Ontinyent.
Fins a eixe moment el panorama era el següent a la ciutat: la barberia s’associava a una necessitat varonil, “era una necessitat d’higiene, de diversos dies a la setmana”; mentre que per a les dones “representava un luxe, un capritx, només imprescindible en ocasions rellevants com a bodes, festes…”.
Salva i Pedro van arribar per a sacsejar els fonaments. Ells eren la primera generació que es formava acadèmicament, que completava la seua preparació més enllà del rol establit entre mestre i aprenent. A més van viure l’eclosió del sector. “València estava experimentant un boom de les perruqueries. Els millors d’Espanya eren allí”, explica Salva Martínez.
En aquells inicis dels huitanta aquests dos joves professionals van trencar motles, van contribuir a l’evolució social que suposava canviar la manera de veure i treballar els pentinats femenins i van importar les noves tendències que s’expandien per tota la província. “Fins llavors la perruqueria de senyores estava lligada al rul·lo i al cardatge”. Ells van implantar els nous estils, “noves tallades de cabells, noves tècniques, l’assecament a mà fins llavors desconegut”.
“Teníem una competència sana”, coincideixen. I, immediatament, apunten: “érem companys abans que competidors. Ens ajudàvem de manera permanent”.
I eixa col·laboració va fer un pas avant. Es van integrar en la cooperativa de perruquers que va sorgir a València i que permetia aconseguir productes a millor preu. Van formar part del club artístic que cada setmana oferia un xou de perruqueria per a tot aquell que volguera assistir a l’espectacle. Es van incorporar a l’associació de perruquers de València que exercia les funcions de gestoria i assessoria.
I, per a coronar eixa escalada corporativa, van crear la Unió de Perruquers d’Ontinyent (UPO). “Traslladem a la ciutat i a les poblacions de la comarca tot aquell moviment del qual estàvem participant”, explica Pedro Mora.
Compartien, una vegada a la setmana, preocupacions, qüestions i problemes del sector, ambicions, projectes… es van unir a l’entitat fins a 15 establiments de la capital de la comarca, Aielo, Bocairent, Agullent i Albaida. “Prevalia la companyia i no la rivalitat. Col·laboràvem en iniciatives per a la població”. Van sorgir idees com les festes dels instituts. Van participar en mundials de perruqueria…
Amb el temps la UPO es va diluir. Ontinyent va continuar creixent en nous establiments, molts d’ells sorgits de les seues pròpies cases. Ara, tal com veuen ells el panorama “existeix molta competència. I, tal vegada, en alguns casos falta una mica de formació”.
Amb una vida entre tisores, pintes i assecadors, Salva Martínez i Pedro Mora continuen mantenint la convergència de les seues senderes en una amistat sòlida. En eixa confluència tots dos tenen clar que “hem treballat amb passió pel nostre ofici”.