Ferran Gandia Navarro es va iniciar en els Scouts, proposant vivers forestals i reforestacions. Després de 35 anys en la Colla Ecologista l’Arrel, ara segueix amb Acció Ecologista Agró.
– Com ha aprés sobre gestió de boscos?
– “He aprés sobre gestió de boscos sobretot a partir de la pràctica i d’observar els ecosistemes, fixant-me en els xicotets detalls i llegint. Fa trenta anys obtindre informació era complicat, però ara internet és una font inesgotable. La meua formació en enginyeria també em resulta vàlida: vaig estudiar termodinàmica, que s’aplica a qualsevol sistema, i és el que utilitze per a respondre quan algú em diu que no soc enginyer forestal ni biòleg. Estic molt convençut dels coneixements que aplique, encara que el meu relat sorprèn molta gent, perquè gran part de la població el desconeix”.
– Què s’ha fet malament perquè el foc haja sigut tan devastador en les nostres serres?
– “No m’agrada parlar d’incendis forestals, perquè crec que té un efecte de crida i preferisc que es parle després. Considere que cal evitar el sensacionalisme, com ocorre en xarxes socials amb expressions que només busquen ‘likes’ o frases buides com ‘la terra plora’ o ‘la serra està bruta’. Sí que soc partidari de tractar aquest tema en entorns acadèmics. Sé que és impossible lluitar contra les faules, perquè les persones afectades estan molt dolgudes, és comprensible, com ens va ocórrer en 1994: en eixos moments es deixa de costat la raó, es busquen respostes ràpides i un culpable, i eixes respostes només les ofereixen les mentides”.
– Aleshores, la serra no cal netejar-la?
– “La brutícia es redueix als elements artificials que deixen els humans, perquè la vegetació no és brutícia. Per tant, quan es parla de brutícia en termes generals es refereixen al sotabosc, és a dir, tot el que no són arbres i forma part de l’ecosistema i no es pot eliminar. Per exemple, si eliminem ‘argelagues’ i les condicions ambientals són òptimes, tornaran a créixer, perquè en el sòl queda un important banc de llavors”.
– Com cal actuar quan hi ha un incendi?
– “L’ecosistema mediterrani està perfectament adaptat al foc i té la capacitat de regenerar-se després d’un incendi forestal. Ho tenen integrat en el seu ADN, ja que han conviscut amb el foc des dels inicis dels temps. Des del punt de vista de l’ecosistema, que els arbres es cremen no em genera una gran preocupació. Òbviament, sent pena i no vull que passe, però sé que la naturalesa té la solució prevista i no prové dels humans, sinó que és intrínseca als mateixos processos naturals”.
– Al seu entendre, què caldria fer?
– “Caldria fer una primera actuació d’emergència per a minimitzar el risc d’erosió. Per això, s’aconsella tirar palla mesclada amb restes vegetals triturades perquè formen una capa que esmorteïsca l’impacte de la pluja. Se solen prioritzar els sòls més vulnerables, perquè és impossible abastar àmplies superfícies”.
– Eixa acció es va fer ací?
– “Ací no es va fer. En qualsevol cas cal deixar que l’ecosistema actue per si mateix. Dins del projecte de restauració de la Colla Ecologista l’Arrel, hem actuat en zones que es van cremar en 1979 i 1994 i deixem passar 20 anys, abans de fer qualsevol acció. L’única cosa que cal fer és acompanyar el procés de regeneració natural i oblidar-nos d’actuar sobre grans superfícies”.
– Quina estratègia es va adoptar?
– “En l’Arrel hem actuat durant 35 anys en zones molt reduïdes per a crear prop de 20 nuclis de dispersió amb un gran percentatge d’èxit. El model és un referent al País Valencià. Per a aconseguir-ho, vam haver d’identificar les zones més apropiades, amb més sòl i humitat, amb la finalitat d’introduir massivament les espècies desitjades en la zona, per a recuperar la biodiversitat perduda, introduint espècies que havíem perdut feia molt de temps i augmentant la resiliència del sistema perquè, davant la pròxima pertorbació, l’ecosistema tinga més eines per a regenerar-se, per això s’han plantat 20 espècies, la majoria rebotadores. Només cal esperar que els arbres i els arbustos arrelen amb força i, una vegada produïsquen fruits, la fauna s’encarregarà de dispersar les llavors, en un procés denominat zoocòria. En més de tres dècades ja podem observar aquests processos de dispersió que s’estan produint de manera massiva en determinades espècies. En pocs anys, milers de xicotetes plàntules ja estan establides i aquest procés s’ha fet sense la nostra intervenció”.
– Quina relació existeix entre l’urbanisme i els incendis?
– “En els últims 50 anys, l’urbanisme salvatge que hem practicat ha dinamitat la interfície urbà-forestal que ens protegia. Al Mediterrani, les poblacions estan concentrades, per l’escassetat d’aigua. Al voltant dels municipis hi havia sòls cultivats que, en cas d’incendi forestal, protegien el nucli de població, com va passar fa uns anys a Beneixama. Però la situació d’Ontinyent no és la mateixa, pot haver-hi molts problemes perquè tenim 5.000 casetes fora d’ordenació urbana i tota aquesta gent corre un risc brutal sense ser conscient. La llei estableix que els propietaris s’han d’autoprotegir, i ningú ho està fent. Això significa tallar els arbres que toquen les cases i, si jo visquera en aquesta situació i tinguera piscina, compraria una bomba i un sistema d’aspersors com a prevenció”.
– Quina és la salut actual del nostre entorn?
– “No estem tan malament com pensem. Si veiem fotografies de finals del segle XIX, en les nostres serres no creixia res. El motiu era l’explotació que es feia de la llenya, que obligava a talar arbres, fins i tot l’arrel, per això les carrasques van desaparéixer. A més, havia ramat, que menjava en la muntanya. La situació era dantesca. Després es va deixar d’utilitzar llenya, per l’aparició del petroli i, en els anys 50 del segle XX, es va repoblar únicament amb pi blanc, una bona elecció, però va faltar una segona fase, arbres frondosos. Això és el que hem estat fent nosaltres”.
