La història de Maria Salvador no és una història més d’una xiqueta que comença a jugar a bàsquet al seu poble i acaba captada per un gran club. No. La història de Maria Salvador és molt més. És una història de superació, de sacrifici i, també, de sofriment. Però per damunt de tot és una història de resiliència i de com només fa falta fer allò que a una li dona tranquil·litat per ser feliç.
Quan Maria tenia al voltant de 6 anys, en la seua casa tenien clara una cosa: havia de practicar un esport. De la mà del seu pare, Manel Salvador, va començar en el món del tenis, però la vida o la casualitat la va portar finalment a l’Ontinyent Club de Bàsquet, en eixe moment, Club Martínez Valls Bàsquet. Va ser en el club local on va donar els primers passos amb el baló, on va començar a formar-se en l’esport de la cistella. No va tardar molt a destacar.
Es van fixar en ella i quan només era aleví de primer any la van convidar a entrenar cada divendres amb un dels equips del Valencia Basket. Va ser ja a la temporada següent quan va fer el pas i va formar part oficialment del famós club taronja. Començava així una època frenètica i amb molt de sacrifici. No només per a Maria, qui admet que tindre menys temps “em va ajudar a ser més organitzada amb els estudis”, sinó també per a la seua mare, qui era la que la portava i la recollia de València entre tres i cinc vegades a la setmana, entre entrenaments i partits. Van ser al voltant de quatre anys.
En eixe transcurs de temps, Maria va patir un trencament d’astràgal. Una lesió que la va acompanyar durant molt de temps i de la qual es desconeix el seu origen. Va ser en un entrenament amb la Selecció Valenciana de Bàsquet quan després d’un xoc la situació es va complicar. La jugadora ontinyentina va haver de passar per quiròfan, però el dolor va tornar. “Em dolia fins al contacte amb el calcetí. Plorava de dolor” i, recorda que fins i tot va haver gent que va posar en dubte el seu patiment. Maria deia adeu al bàsquet i es centrava en recuperar-se. Va haver de ser operada fins a dues ocasions més. “El metge que em va operar en les tres ocasions em va explicar que el meu cas era molt complicat i que era digne d’investigació”.
Dins del seu camí en cerca d’una recuperació, l’esportista va acabar tractant-se amb un fisioterapeuta de l’Olleria que, a més de la teràpia física, va treballar amb ella en la reeducació del dolor. Va ser el primer pas, després de les operacions, cap a la seua curació. “Vaig arribar a un punt que només parlar de bàsquet feia que em començara a doler el turmell i gràcies a aquest físio això va canviar”.
El següent pas arribava de la mà d’un dels seus professors de la universitat, on Maria està estudiant Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. “Va arribar un quadrimestre en el qual havíem de fer bàsquet. Aquest professor em va acompanyar en eixe procés, coneixent quina era la meua situació”. A poc a poc, Maria tornava a tindre ganes i a il·lusionar-se amb l’esport de la cistella.
I el tercer i últim pas cap a eixe renaixement arribava tornant a la seua casa, al seu club, a l’Ontinyent CB. “Des que vaig terminar en el Valencia Basket, cada estiu, el club ha volgut que tornara. Però va ser aquest estiu, quan el director esportiu, Saúl Blanco, va parlar amb mi i em vaig animar a provar en un entrenament”. L’ontinyentina només va necessitar uns minuts en la pista per a saber que eixe era el seu lloc. “A València vaig perdre el sentit del perquè estava jugant a bàsquet. Sentia que estava en tot moment competint contra algú per a poder jugar. El primer dia que vaig tornar ací, les meues companyes estaven rient-se. Això no m’havia passat dins de la pista. Estic més feliç que mai”.
L’ara jugadora de l’Eset Ontinet sap que encara pot ser que tinga alguna recaiguda, “però l’ambient que tinc ací és el que jo volia quan vaig començar a jugar. No tinc la necessitat de tornar a competir en lligues altes. No em fa falta. Viure de l’esport és molt complicat i més sent dona. Jo només vull fer el que m’agrada i he tornat a ser feliç gràcies al bàsquet”.