Miguel del Rey, Antonio Gallud i Teresa Santamaría són els arquitectes paisatgistes de VAM10 que s’han encarregat de la Muralla Nord d’Ontinyent. Parlem amb el primer sobre els detalls de la rehabilitació.
– Què té de singular la muralla nord d’Ontinyent?
– “Es tracta d’unes defenses de la ciutat, en origen d’època andalusina, sobre les quals es reconstrueixen murs d’època cristiana medieval. Les traces, l’altura dels murs, el pas de guàrdia, les torres, les distàncies entre elles, ens indiquen l’escala de la muralla original de la Vila. Els murs originals andalusins de tàpies compostes d’una maçoneria encofrada, rica en argamassa de calç, s’han anat deteriorant transformant-se al llarg del temps, si bé encara trobem grans fragments en els quals, malgrat haver perdut la capa externa d’argamassa de calç, quedaven les espases d’ajust de les caixes d’encofrat. Aquests fragments es combinaven amb uns altres d’origen més modern en el temps, també medievals, on la maçoneria de pedra ja era vista, encara que revocada en el seu moment amb morters de calç, perduts pel pas del temps”.
– Quin ha sigut el repte més gran en els treballs de rehabilitació?
– “La muralla estava en tan mal estat, que el repte més gran va ser aconseguir que no se’ns enfonsara part d’ella. La base de fonamentació fallava en diversos punts, els murs havien perdut consistència per la deterioració dels morters, i el pes de tones d’enderrocs després de la muralla havien fet véncer el centre de gravetat del mur. La ruïna era una possibilitat real”.
– Quan ja s’estaven executant les obres, es va descobrir una torre medieval. Com va afectar el desenvolupament del projecte?
– “Vam observar les seues possibles restes en els estudis preliminars, encara que no hi havia constància històrica d’aquest. Però fins que no vam poder acostar-nos a ell, després de construir una gran bastimentada, no vam conéixer exactament les seues traces en planta, que eren ja febles, perquè havia fallat en el seu moment la fonamentació. Es recolzava sobre una marga -com tota la roca del llit del riu- que en contacte amb la humitat i l’oxidació de segles, hi havia quasi desaparegut. Vam haver de netejar fins a arribar a un estrat acceptable com a base, per la qual cosa ancorem la torre als estrats posteriors de la roca”.
– Al seu entendre, l’ascensor que s’ha instal·lat té cabuda en el conjunt arquitectònic de la muralla?
– “L’ascensor, separat convenientment de la muralla, sense incidència sobre ella, és un element contemporani que resol una necessitat que ha detectat l’Ajuntament per a facilitar l’accessibilitat a part de la Vila, des d’una zona d’aparcament eficaç molt pròxim al nucli fundacional. No pretén el projecte dissimular el que és, ni el moment tecnològic en què es construeix. De la mateixa manera que fa un segle es van construir unes ximeneres de rajola en la base de la muralla, i hui estan protegides, i fins i tot han passat a ser part del patrimoni, crec que no hem de ser hipòcrites amb usar tecnologia contemporània per a resoldre necessitats del moment, sempre que aquests elements no incidisquen negativament sobre l’escena del bé a protegir: la muralla”.
FOTO: VAM10
– Com ha redimensionat la recuperació d’aquesta muralla el patrimoni de la ciutat?
– “La muralla té valor en si mateixa, és un BIC: Bé d’interés cultural, la qual cosa antigament es denominava ‘monument nacional’. Amb això vull dir que és part de la història de la ciutat, Hui la podem gaudir amb l’escala original, en alçar la nova -vella- torrassa que ens mostra l’escala de la fortificació, perquè només amb la restauració de la torre Dels Abellons, no haguérem pogut reconéixer la muralla en la seua escala, les seues dimensions, ni en tot allò que ens diuen les fàbriques dels murs, les distancia entre torres i la cortina del mur entre ambdues, perquè ens mostren la tecnologia de l’armament de l’època, els sistemes de defensa, etc.”.
– L’estudi d’arquitectura del qual forma part, VAM10, ha fet recentment altres treballs a Ontinyent, com és treballar amb l’Ajuntament d’Ontinyent?
– “Per als meus companys i per a mi, ha sigut molt agradable, perquè en arquitectura no hi ha obra bona, sense un bon encàrrec, amb tot el que això implica: definició clara dels programes, facilitat en el tracte, pressupost adequat, suport tècnic, capacitat d’ajustar-se i ser propositiu enfront dels problemes que en aquesta mena d’obres sempre apareixen”.
– És especialista en paisatgisme, segons la seua opinió, com s’ha revalorat la zona del riu?
– “Crec que aquesta part del Clariano ha canviat radicalment i s’ha revalorat tant el paisatge en si, com cadascun dels elements. Resolent punts negres en les inundacions paròdiques de Cantereria. Fent valdre la joia que és el Pont Vell, tant en la seua arquitectura, com en la seua presència en el paisatge; més la vora a banda i banda del llit és aquest entorn, i per descomptat la Muralla i al costat d’ella els murs del pati de la Casa Barberà, obra costosa d’execució, però necessària per a ser part important de l’escena, així com l’edicle allí existent. L’estabilització naturalitzada del vessant en un tram complex i important. Tot això, forma un conjunt complex, d’èpoques distintes, que dona un valor singular a Ontinyent”.
– Hi ha algun espai urbanístic o element patrimonial d’Ontinyent que li desperta interés per a recuperar-ho?
– “Crec que haguera de completar-se la valoració del llit del riu. En concret l’estabilització del vessant de la Vila. Però per a completar l’obra realitzada, crec que cal ser ambiciós donant ús i resolent el conjunt de la Casa Barbera, al costat de les cases confrontants, aquestes últimes amb ús residencial com a habitatge jove que aporte sang nova en la zona. Sense oblidar recuperar amb una intervenció rotunda la poma de la part superior de Barbera – la zona de la Casa de Cultura, hui en ruïna- però això amb algun programa educacional descentralitzant, ben universitari o de formació professional, que facilite la presència de gent i vida en aquesta zona”.