El 12 de febrer un grup de 5 bombarders Savoia-Marchetti S.M.79 del 27è grup de l’aviació legionària italiana, aliada de Franco juntament amb l’Alemanya de Hitler, procedents de Palma de Mallorca, es van enlairar amb destinació a Xàtiva a la rereguarda republicana. El dia era clar i la visibilitat perfecta. Cap a les 11:30 del matí els bombarders es van acostar a l’estació ferroviària, on en aquell moment hi havia presents a les andanes personal ferroviari, dones i xiquets, familiars i amics, que amb enorme il·lusió havien caminat des de poblacions properes fins a la estació de ferrocarril de Xàtiva, per rebre soldats republicans que arribaven amb tren. Quedava pràcticament un mes i mig perquè acabara aquell mal son de la Guerra Civil. La sort estava ja quasi decidida a favor del bàndol de Franco.
El tren s’acabava d’arribar. En aquell moment els avions van fer acte de presència llançant la seua càrrega mortífera: 20 bombes de 250 kg van caure a l’estació i rodalies. No hi havia bateries antiaèries i l’atac va agafar totalment per sorpresa els habitants de Xàtiva, donant poc temps perquè la població es poguera refugiar. En poc temps, les explosions de les bombes van convertir tot en destrucció i desesperació, crits, plors i sang, cossos mutilats i cadàvers, la majoria irreconeixibles, van quedar a terra de l’estació. L’escena era dantesca, nombrosos membres humans penjaven dels arbres, els crits dels ferits inundaven l’ambient. L’estació va quedar destrossada i les instal·lacions ferroviàries greument danyades. Es va formar un gran cràter, enmig de la destrucció.
Es calcula que al bombardeig de Xàtiva va haver un total de 144 víctimes mortals entre les quals es trobaven dones i xiquets; a més de 200 persones que van resultar ferides. Molts van haver de ser traslladats a hospitals militars d’altres localitats, però al voltant d’una vintena va morir després als centres hospitalaris. Entre els ferits, una bona part va ser traslladada fins a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent. Fins a 91 dels ferits van arribar fins a les instal·lacions hospitalàries d’Ontinyent, que estaven ubicades al Col·legi La Concepció. El greu estat de les víctimes va provocar que 17 no pugueren sobreviure i van ser soterrats al cementeri municipal que, en aquella època, es trobava al barri de Sant Rafael, on ara s’alça l’església parroquial.
L’investigador ontinyentí, Joan J. Torró, autor de Solidaritat en temps de guerra. Hospital Militar Internacional Ontinyent, 1937-1939, planteja la conveniència de revisar els vincles entre Xàtiva i Ontinyent, pel que respecta a aquest episodi bèl·lic que, en la pràctica, consistiria en, per exemple, “realitzar jornades divulgatives conjuntes organitzades per les comissions de memòria històrica o identificar l’espai on estava situat l’antic cementeri de la ciutat”.
Aquesta última proposta, a més de tindre entitat per ser un lloc tan destacat en la història d’Ontinyent, també ve subratllada pel testimoniatge d’una família que va arribar fins a la capital de la Vall d’Albaida, buscant al seu familiar mort en el HMIO, després de ser traslladat des de Xàtiva, ferit per aquest bombardeig.
No van poder acudir a cap lloc a recordar al seu familiar, encara que, per sort, van rebre informació de com es va procedir en aquell moment.