En l’últim instant que queda gravat per a la memòria, els jugadors de la darrera plantilla que ha tingut l’Ontinyent C.F. en els seus 88 anys d’història van eixir al camp. I la gent més jove, als peus de la Torreta, va començar a cantar a capela El Crit del Clariano, l’himne de l’entitat. Amb les bufandes esteses i les llàgrimes als ulls. Els jugadors s’han apropat a la grada General on es concentraven els membres de la penya més jove i la veterana, La Torreta, infatigable i fidels fins a l’últim minut. Allà s’han fos en abraçades, encaixades de mans i càntics.
De sobte han esclatat crits contra el president Luis Ortiz, però de la mateixa grada han imposat pau i cap nom en el moment més dolorós de l’adèu a l’equip.
Juanan, micròfon en la mà, escut estampat al cor, criat a l’escola, capità i blanquinegre fins la mèdula, ha pronunciat un discurs trencat. No podia parlar. No li eixien les paraules per dir que ells ho han donat tot, no han regatejat esforços i que sí, que volien competir fins al final. El míster, Vicente Parras, també ha parlat i ha assegurat que estava convençut que ho hagueren tret avant, que segur que s’hauria batallat fins el final i que l’objectiu de la salvació estava a l’abast.
En la grada alguna picabaralla que demostra que la desunió ha estat la nota que ha acompanyat l’entitat en els anys més difícils.
L’última posada en escena de l’Ontinyent C.F. ha congregat mitjans de comunicació. À Punt, Mediaset i, naturalment, els comarcals, els d’ací. Però no més de 200 seguidors. És la prova del divorç entre la institució i la ciutat. És la conseqüència de l’abandonament durant anys cap als socis i afeccionats. La gent ha quedat farta de mentides i enganys, de viure per damunt de les possibilitats i de miracles que han anat salvant el malalt. Fins ací. L’Ontinyent C.F. ja no existeix. Sembla increïble però així de cert.
Precisament el matí en què el club haura d’haver celebrat la festa del seu 88 aniversari. Tan a prop dels 90 anys. Tan a prop ja del centenari. I tot se n’ha anat per les andrones del deute, dels retrets sobre qui és/són els culpables i d’una sensació d’impotència que era compartida per tots els que estaven hui, matí de 30 de març, a les grades o la gespa del Clariano.