Juanma Párraga (esquerra) i David Sanz, els ontinyentins que han format part d’aquesta expedició a l’Himàlaia.
L’Himàlaia és molt més que l’Everest. És la serralada que corona el món, on es troben els pics més alts, les muntanyes que suposen el desafiament més gran a la destresa humana. Una expedició integrada pels ontinyentins David Sanz i Juanma Párraga acaba de viure una experiència plena amb una conclusió que ja avancen després del seu retorn: “tornarem, a mitjà termini, segur”. Fa un any aquests dos apassionats de l’alta muntanya es van proposar fer un pas endavant en el seu repte personal i afrontar alguna cosa més que els Pirineus o els pics de 4.000 que existeixen a Europa. Van fixar el seu punt de mira en la serralada més alta del món, l’Himàlaia.
“Volíem viure tot el que això comporta: el Nepal, els portadors, els yaks, els llogarets en altures impossibles, els monestirs budistes… una altra manera de veure la vida”. L’expedició va partir cap a Kàtmandu i des d’allí a la mítica serralada. Els acompanyava Juan Arrés, de Caudete. Tenien un doble objectiu: el pic de Lobuche (6.119 metres d’altura), per a aclimatar-se. I, després, afrontar el Mestressa Dablam (6.812 metres), molt més tècnic i fins i tot difícil que l’Everest.
Acció solidaria
L’expedició va anar prenent altura, gaudint d’un paisatge inigualable. Coneixent poblats als quals només es pot accedir a través de sengles escarpades i sinuoses o en helicòpter i gents que “viuen en condicions de vida duríssimes, però que són felices amb el poc que necessiten”. En Monjo, un llogaret com tantes al voltant d’un monestir budista, van oferir un carregament de gorres, samarretes, motxilles, llibretes… a l’escola del poblat. “Va ser emocionant, fins a les llàgrimes, veure com s’il·lusionaven amb tan poc, com existeixen xiquets que encara es poden entusiasmar perquè tenen una llibreta i un bolígraf. Va ser una lliçó de vida”, relaten Juanma i David.
Mal d’altura
Dia a dia feien front a una aclimatació que en el cas de Juanma va ser més complicada. El primer repte, el de coronar el pic Lobuche, tan sols va poder completar-lo David Sanz. El cim s’aconseguia després d’un trekking d’una jornada en la qual no s’acampa a la meitat de la muntanya sinó que es puja i es baixa el mateix dia. Una ruta que, de fet, utilitzaven molts altres expedicionaris per a entrenar el seu assalt a l’Everest.
Malgrat la seua dilatada experiència muntanyenca, Juanma Párraga va sofrir l’anomenat mal d’altura, un cansament extrem, dificultat de respiració i marejos. Va desistir d’aquest primer pic i va centrar el seu objectiu en el segon: el Mestressa Dablam. Aquesta segona cimera, molt més tècnica que el mateix Everest, requeria totes les energies, tot l’esforç necessari. Perquè s’havia d’afrontar en diverses etapes. La primera, després d’arribar al campament base, a 4.700 metres d’altura. Després calia abordar un assalt en el qual s’havia d’escalar fins a un primer campament a 5.800 metres; un segon, a 6.100 metres i, finalment, aconseguir aquest cim de més de 6.800 metres. Però el mal d’altura no va desaparéixer i els dos ontinyentins van desistir dur a terme un assalt final que comportava massa riscos físics.
Amb tot, la seua vivència, la seua experiència, queda com un episodi inesborrable. “Quan estàs allí sents tranquil·litat, pau interior, la sensació d’estar on vols”. Queda també una “espineta, les ganes de tornar i acabar”. És a dir un episodi que tindrà continuïtat.