Text escrit per Sergi Gómez i Soler | Etnògraf i Macip de la Soledat | Fotografia de Juanjo Alcaide
El Silenci fa anys, diuen. Sí, com tots els qui hi participem d’ell a cada edició, puguem fer-la o ens ploga… I això ens allunya més del seu naixement convuls i, pel que es veu, feliç. Sort que tenim memòria… Fou aquell un temps febril de novetats necessàries en una Setmana Santa ontinyentina que s’extingia com una mineta sense oli. De tota aquella efervescència d’actes i bones intencions, potser ha sigut la Processó del Silenci de Dijous Sant la que més sort haja tingut en gaudir de la benvolent participació de confraresses i confrares, i la d’un públic nombrós i amatent. Ha generat una estima que supera de llarg la precaució dels organitzadors —les confraries de l’Expiració i de la Soledat—, alegrement sorpresos cada any de com s’omple la Vila; de com s’hi guarda eixe silenci demanat que atabala els sentits…
Perquè ens diuen que ha arribat a tants anys, perquè a cada edició, encara ens sembla recent, novençana: que el concepte encara atreu i la fórmula que l’expressa és del tot del gust de l’ara mateix, ja veus… I ens toca complaure’ns en pensar que ja hi ha una generació d’ontinyentines i d’ontinyentins que no poden concebre una nit de Dijous Sant sense apropar-se al vell cor del poble —abans de pujar-se’n a les casetes o d’encetar viatges— per reviure un poc d’aquell vell sentiment passional. Ja forma part del seu costum i, per tant, d’allò que s’estimen: que si el so de les cadenes que arrosseguen els penitents, el de la fusta de les creus com frega el terra… I encara et contaran, i contarem, una bona cabassada d’anècdotes remesclades amb un sentiment complex i una creència que, socialment, més s’adiuen amb la minva que no amb la lluna plena que ens acompanya sempre… Però fa vint anys només hi havia buidor, perquè la tradicional visita a les esglésies, amb els altars tan adornats el Dijous Sant, amb aquelles palmes noves, amb els famosos “maigs” de les mares Carmelites, havien entrat en decadència. Ens contaven com al carrer Major els aparadors de les botigues lluïen i les famílies els visitaven en el passeig d’església en església. Quants oblits… I aparegué el Silenci com una idea fresca i atrevidíssima, difícilment inserible en una realitat tossuda que acabà enamorada de la idea en veure-la feta carn, carn combatuda, i pels carrers callats farts de dejú. Quins esforços… No tinc notícia d’altre naixement més preparat.
Va basar-se en un estudi fondo i eficaç que pretenia, veges quina intrepidesa, reviure les històriques andanes públiques barroques. Aquelles processons nocturnes desapreses que volien fer propera la mort llunyana d’algun monarca i que treien al carrer les confraries més velles, la Capeta de la Sang, el Pas de l’Ajuntament... Ara, la Soledat i l’Expiració farien de pal de paller d’una participació que es volia oberta a les altres germandats i les que anaren venint. Totes elles s’han volgut sumar, sempre, i de manera agraïda, a eixa aposta més sentimental que assenyada… Quin temps!, aquell cartell fet a última hora seguit dels que vindrien del treball i paciència dels senyors Torres i Alcaide; tanta, tanta planificació; tanta explicació; els ciris pel carrer; ves i dibuixa tot el recorregut; la por a que tot fera o fora fum… I els daus caigueren del nostre costat, ves per on, i la proposta prengué volada…
Potser per la seua poètica en moment tan delicat; per la voluntat de tants… I la de dificultats a superar que s’han succeït, i els conflictes que s’hi ha generat i que no sempre han quedat en silenci, no… Un Sergi Gómez i Soler La Soledat. La imatge que tallara Benlliure eixint de l’església de Santa Maria. servidor vol atresorar per sempre aquells moments més polits per esbandir les tantes boires. I eixos moments sempre són plens de gent i, ves per on, de fort soroll…!: l’alegria de la gent embossant mones en la santa vesprada; la dels confrares més anyats vinga a remenar pels perols del més que deliciós xocolate que ens reconfortarà en la nit; les mil explicacions que pretenen orientar els confusos protagonistes que pregunten i no acaben; les emocions que ja no sabem ni com gestionem… Quina sort fou recollir la tradició dels personatges procés processionals antics per fer-los nostres!
Com nasqué la Magdalena, en una conversa telefònica d’hores i a deshora entre el Clavari i el Macip, tan emotiva; com eixí l’impressionant Judes d’un dels esmorzars potents de Divendres Sant, ans de l’Encontre. Ai si tinguérem gent!, més gent ens falta i ja no sabem com durla…!, que encara estan per viure Dimes i Gestes, i Josep d’Arimatea, i el Sanedrí, i… La d’experiències viscudes, tant amables com amargues, que de totes s’aprén i totes elles apareixen en les tertúlies de sobretaula; i la d’amigues i amics que han vingut i se n’han anat, i els qui s’han volgut sumar, de fora, per, coneixent- la, compartir la nostra xicoteta joia: l’Expiració de Xàtiva, la Soledat de Bellreguard… I les xanxes i veritats que ens queden encara per viure… No puc endevinar si encarnarem la idea de fer pujar tot el seguici no pel desert Regall sinó pel Cantalar de la Bola…; ves a saber què durà el temps i si tot plegat no és un miratge que algun dia s’esfumarà.
De moment, aprete l’ara i insistisc en els detalls en una processó que hem volgut dels sentits: del soroll de la bossa del traïdor que de tant en tant riu malèvol; de la representació minimalista de la Verònica en torcar la cara d’un Jesús dolent del que ix la faç terrosa que és de la meua família; de com és d’emotiva l’eixida, quina sort, del Crist de la Misericòrdia entre tabalades sordes i el clam de les trebanelles; de com els menuts confrarets van aclarint-se amb el tema de l’odorant encens… La Soledat que perd la llum, que passa justa a la boca del carrer, que frega amb els tants cables i cal baixar-la i que sembla que cau i que mai no ho consentiríem i que torna a pujar d’un colp i va espai i ves, Macip, apartant la gent que omple la placeta de Sant Pere de Verona per viure la complicadíssima entrada… I l’abraçada de tothom amb tothom al final, que desfà tantíssima tensió i esforç i matraca, i que repetirem ara que calma la pandèmia.
Fa vint anys, Dijous Sant, mitjanit, l’Andador arribà a la Porta de les Dones amb els timbals sords, i demanà permís al President de l’Expiració i al Germà Major de la Soledat per començar. I el senyor Llavero i el senyor Sanchis digueren que sí. La Majordom de Processó de l’Expiració i el Macip de la Soledat, junts o alternats o ves a saber qui va ser l’últim i a qui li toca, agafen aquella maça otosina que estacava canyes de tomateres, de bona fusta de carrasca, i fan tres colps secs a la porta. Aquesta s’obrirà, devota, grinyolant, trencant silencis. I, des de la foscúria del temple, recomençarà la meravella.