Els morts de la nostra vida és la nova publicació de l’escriptor valldalbaidí Joan Olivares (Otos, 1956). En aquesta ocasió el lector no està davant d’una novel·la, sinó que és un recull de 23 contes, “que tenen en comú l’espai i el to que utilitzen i van construint una miscel•lània d’història viva dels pobles valencians”. Així és com defineix l’editorial Bromera aquest últim treball, que fotografia una època que tal com reconeix l’autor “ja no hi existeix”.
El punt de partida d’aquest treball són entrevistes realitzades pel mateix Olivares a gent del poble que ja ha mort, en conseqüència, “és un punt de vista personal, però intente posar-me en la pell dels protagonistes, per tant, el que apareixen són els seus punts de vista mitjançant el format entrevista o amb la seua veu i un escoltador que sóc jo. Apareixen noms i cognoms reals, però també hi ha ficció i el que es conta és representatiu de la gent i la vida d’aquestes comarques”.
El títol de la publicació naix d’una reflexió arreplegada en un dels contes: “Apareix un xiquet que va al cementeri i diu que no li fan el mateix efecte els morts que ell no ha conegut, que els morts de la seua vida”. La reflexió a partir de les absències arriba en un moment de maduresa vital de Joan Olivares: “Quan arribes a certa edat, els morts de la teua vida són incontables. Jo vaig al cementeri i pràcticament els conec a tots, perquè el cementeri del meu poble és dels anys 40 i pràcticament els conec a tots, bé perquè els he conegut o per vincles familiars del veïnat”.
Al mateix temps l’experiència també es deixa veure en el seu estil particular d’escriure. L’editorial Bromera destaca que l’otosí demostra, “una vegada més, la seua extraordinària sensibilitat per la llengua oral, sumada a una alegria narrativa”. Com explica l’autor, “en aquest cas he tingut més cura encara a l’hora d’escriure, perquè és la veu dels protagonistes la que cobra rellevància i faig un esforç, que per a mi és natural fer-lo, a la seua manera de parlar. Aquest plantejament ha fet que a l’hora de decidir sobre certs aspectes de la llengua m’haja decantat per utilitzar formes més pròximes a l’oralitat, perquè siga més creïble i autèntica”.
El món rural que descriu Olivares en els seus contes “ja ha desaparegut i només queden uns quants exemplars que m’han servit per a recopilar informació, però eixe món com a tal ha existit i les persones menors de 40 anys no l’han conegut. De fet, el món rural que estem intentant crear o reconstruirté molt poc a veure amb aquella realitat. És a dir, un jove rural de hui en dia de la Vall d’Albaida, té més a veure amb un jove de Berlín que amb la gent que jo descric en els contes”.
La intenció de l’escriptor no és “intentar recuperar des de la nostàlgia el paradís perdut de la meua infantesa, sinó recuperar-lo per a la memòria i tots aquells que van viure aquells temps que gaudisquen en el record d’històries que reconeixeran, perquè han passat molt semblants en molts llocs: la verema a França, els moments de treball al camp o quan un divorci era una notícia important en un poble”.
El paradís perdut, matissa Olivares, entés com una època passada, no com un moment idíl·lic: “En el llibre hi ha tanta desesperança com il·lusions, tot i que gravita en la majoria dels contes un pessimisme claríssim, però la meua manera de narrar irònica, els dóna una alegria narrativa que contrapesa aquest sentiment. Veus les desesperances, però com a lector no t’acabes de desesperançar”. Encara no hi ha dates de presentacions tancades, però l’escriptor espera que les pròximes setmanes la situació pandèmica millore i encetar la visita al nombre més gran de poblacions possibles de la Vall d’Albaida, començant per Otos. “El meu públic és com la meua literatura, d’ací”.
Tot i l’arrelament al territori, les històries de Joan Olivares són extrapolables a tots els llocs del món “i aquesta és la pretensió de tota literatura és aspirar al fet que les teues xicotetes tragèdies siguen universals. I si això s’aconsegueix,ha valgut la pena”.