53 anys després, després de gestionar fins a 10 bars als diferents barris de la ciutat d’Ontinyent i després d’una vida intensa a l’hostaleria local, Juan Robledillo es jubila i deixa un llegat d’històries i anècdotes.
El periple en la gestió de locals d’hostaleria s’ha estés per tots els barris de la ciutat: a Sant Rafael amb el Bar Deportivo, també al Barranquet, la Plaça Sant Domingo, el José Iranzo, el Parc Ausiàs March… fins a arribar a l’última estació al bar del Poliesportiu.
En tot aquest temps Juan Robledillo s’ha convertit en una persona coneguda en tots els àmbits i al qual se li atribueix haver prosperat econòmicament com a empresari. “No he oblidat mai els meus orígens, al barri de la Vila, quan érem més pobres que les rates. Però he aconseguit prosperar.
Amb esforç, a força de feina i, també, invertint perquè sempre m’ha atret la cultura financera, perquè sempre vaig tenir inquietuds, m’hauria agradat estudiar però vaig haver de treballar i deixar de ser un xiquet. Vaig arribar a odiar el bar perquè creia que m’havia tret el meu camí a la vida. Ara sé que el meu camí era aquest.
El bar ha estat la meua manera de viure, de socialitzar, de conèixer gent de tota mena, des de metges i advocats fins a delinqüents. El bar m’ha aportat una filosofia de vida i de veure el món”, explica Juan Robledillo qui va ser un defensor de la tarifa plana als seus locals, sobretot per a la gent jove.
Amb Juan Robledillo, Carmen Ribera, la seua dona, el baluard de resistència en tots aquests anys. A tots dos els va dedicar el seu fill Héctor Roble, cantant que acaba de publicar el seu primer treball, la cançó Gladiadors de bars.
L’altra part de la llegenda sobre Juan Robledillo fa referència que la passió per l’ofici serà més gran a la seva nova condició de pensionista. La pregunta és òbvia: Et jubiles realment? La resposta, tan oberta com qualsevol pel·lícula que pot tenir noves entregues: “Oficialment sí, però fins i tot els grans toreros, després de tallar-se la cua, són capaços de tornar a les places”.