Quan tenia 22 anys, va decidir per primera vegada deixar inscrita la seua passió. Ja havia gaudit d’aquell plaer col·lectiu que se celebrava els diumenges en l’antic camp de la Farinera i, en aqueix moment, en la dècada dels 50, l’equip havia estrenat categoria (la Tercera divisió nacional) i un nou estadi municipal. Pedro Ortega es va afiliar. Es va traure el seu primer carnet. I va començar una carrera de fidelitat que hui, als seus 93 anys, manté intacta. Més de set dècades després, és una autèntica enciclopèdia d’anècdotes, episodis, resultats i noms que recorda amb precisió quasi mil·limètrica. En la seua ment habita aqueixa història de l’Ontinyent C.F. que es compta des de la perspectiva d’un aficionat que es confessa “acèrrim”. Sorprén que retinga alineacions senceres de finals dels 40, de l’època gloriosa dels 60, però, encara més, que conserve noms com Soto Montesinos o Canera Coscolín, àrbitres vinculats als dolorosos capítols de la invasió després de la derrota davant el Mestalla o una promoció perduda enfront del Burgos. “L’Ontinyent ha sigut el més gran per a mi. Era la meua passió”. Tant que era capaç d’abandonar una comunió o un bateig per a no faltar a la cita del Clariano”, confessa.
Mai va voler ser directiu, però va ser un soci implicat, disposat a traslladar a l’Hospital a jugadors caiguts en batalla o a ser “taxista” d’uns altres que anaven amb direcció al camp. En un d’aqueixos viatges, recorda, va portar a un jove Roberto Mollà. Aquell jugador es convertiria en emblema de la institució amb 16 anys de permanència, braçalet inclòs, en el primer equip. “Ara ja quasi no vinc al camp, a penes puc veure, però estic al dia, seguisc tot el que ocorre”. I, naturalment, roman fidel, renovant anualment el carnet, com ho ha fet en els últims més de 70 anys.