Tenia desset anys i militava en el Juvenil de l’Ontinyent C.F. El míster del primer equip, David de la Hera, es va obstinar a donar minuts a tres joves promeses: Nando Soriano, David Gramage i Víctor Fuentes. Dels tres, segurament era el que menys qualitat tècnica tenia. No obstant això, aquell ‘bouet’ demostraria tenir la força del pundonor per a les mil i una batalles del futbol. Tant que va ser l’únic d’aquella terna que acabaria arrelada en el Clariano. “Aquesta és la meua casa. La meua forma de vida. M’he criat ací. Era el meu somni des de xiquet. Sense el Clariano ja fa temps que m’hauria retirat“.
En l’estadi municipal, davant la seua gent, va exhibir lliçons d’eixa matèria de la qual estava fet. Com aquell partit davant l’Alzira en el qual va anotar un gol, se li va eixir l’espatlla i va jugar amb el braç immobilitzat els últims minuts, tirant-se al sòl per a tapar les balonades contràries perquè poc més podia fer. Va jugar lesionat perquè no va voler deixar al seu equip en inferioritat numèrica perquè s’havien esgotat els canvis. Aquest va ser un dels fascicles de la seua col·lecció. En uns altres, va arribar a disputar un partit amb la monyica trencada des del minut 20. “He fet molt l’animal. Així estic ara”. Riu. I ho fa amb un somriure ja de nostàlgia. Perquè tirarà molt de menys el futbol. Perquè han estat 17 temporades. Perquè moltes d’elles han transcorregut en aquest escenari màgic. “Jugar en El Clariano ha estat una cosa emocionalment molt forta. Encara que ara ja no jugue soc soci i aficionat. Seré partícip i gaudiré amb l’equip del poble”, afirma un Víctor Fuentes que acaba de penjar definitivament les botes.
Periple
Amb Antonio Aparicio va aconseguir aquell inesborrable ascens a Sòria on va començar el partit com a mitja punta i va acabar com a lateral i expulsat. Després, amb la sornegueria de Raúl Muñoz i Gonzalo Bonastre, va quedar batejat per sempre com la ‘Perla del Clariano’. Però ell, sent el més jove, no s’arrugava i era capaç d’actuacions com la del partit de Copa Federació contra el Pontevedra. Jugaria també en l’Olímpic i Benigànim. Va estar a punt de fer-ho a Àustria, però confessa que en aquestes tres etapes com a jugador de l’Ontinyent, “em bastava mitja hora per a acceptar jugar en el meu equip. Sempre he fet el possible per jugar ací”.
Entre l’ascens de Sòria i el de Vitòria, Víctor Fuentes havia passat de ser el benjamí del vestuari a exercir el seu pes de veterà. “Aquell ascens queda com un record espectacular perquè ningú seu esperava. Per a mi, personalment, perquè crec que em trobava en la meua plenitud com a futbolista, era sens dubte el meu millor moment”.
Entrenadors
En l’equipatge de totes aquestes temporades, Víctor Fuentes, s’emporta impressions dels entrenadors que li han marcat. De la Hera: “el que em va donar l’oportunitat sent un xiquet”. Aparicio: “el que més rendiment va obtenir de mi perquè em va esprémer com a una taronja”. Bru: “el més peculiar, el més valent”. Mullor: “amb el qual més he gaudit del joc”. Roberto: “el que em va fer tornar a divertir-me amb el futbol”.
Víctor Fuentes es retira. Penja les botes. Diu adeu a alguna cosa que li va enganxar quan tenia cinc anys. En la seua última entrevista, en el Clariano on va forjar els seus somnis, on va viure els seus millors moments, se li acosta un jugador que segueix els seus passos. Company de vestuari en aquesta última etapa del renascut Ontinyent. S’abracen. Després, afegeix sobre Lluís Felipe: “aquest va camí de ser una cosa gran”. I així és com es transmet el testimoni. Entre jugadors fets a la casa. Entre futbolistes que viuen els seus somnis en El Clariano.