Les cèl·lules, quan s’uneixen, acaben per formar un teixit. D’aquesta forma les cèl·lules relacionades treballen juntes per desenvolupar funcions específiques. A la crisi de la DANA ha funcionat la biologia humana més elemental. El cas de l’ontinyentina Mapi Silvestre no és l’únic. Com ella centenars s’han convertit en cèl·lules indispensables per al texit amb el qual estan relacionat.
Mapi Silvestre, des de fa cinc anys té la seua plaça de mestra al CEIP l’Horta de Paiporta. Després d’un periode de maternitat es va incorporar ara fa tres anys al col·legi. El fatídic dimarts 29, a l’hora més crítica de la vesprada, Mapi es trobava ja al seu domicili a Picassent, a escasos 10 kilòmetres de Paiporta. Recorda com “les classes no es van parar per la vesprada, amb tot el que ja estàvem escoltant i amb el risc que ja n’hi havia”. A Picassent la DANA va afectar també però amb menys estralls que al municipi del costat, zona 0 del desastre i la tragèdia. Al dia següent, amb el panorama desolador de la desfeta, Mapi Silvestre era de les poques mestres que tenien mobilitat i podien moure’s. Tot va començar portant una primera comanda urgent per a la gent de Paiporta vinculada al col·legi. “A partir d’eixe moment es van multiplicar les necessitats i les peticions”. Aigua, menjar, bolquers, medicines… gràcies a la llibertat de moviment que tenia, anava atenent totes les prioritats que li arribaven. El seu número de telèfon es va escampar i, en poques hores, ja li contactaven de totes parts. Fins i tot un grup de militars d’Albacete, fora de servei, se li va oferir per anar a ajudar durant els primers dies, al marge de les decisions dels governs.
Mapi Silvestre, amb mascareta, coordinant l’enviament de material des d’Ontinyent fins a Paiporta
La biologia humana, la de la desesperació i la de la solidaritat, van continuar el seu curs. El teixit cel·lular al voltant de Mapi Silvestre va anar creixent. Sense buscar-ho s’havia convertit en coordinadora de moltes ajudes. Així que, com era lògic, els teixits van formar òrgans que tenien com a funció continuar ajudant Paiporta en les hores més decisives. Va tirar mà dels contactes a Ontinyent i el dissabte ja s’organitzava un primer comboi amb material bàsic per a la neteja: botes (l’element més buscat), guants, mascaretes, raspalls, fregones… Els enviaments han anat repetint-se amb altres subministraments: roba de cuna, tovalles, productes dels que la ciutat del tèxtil pot aportar amb quantitats. El punt base continua sent el col·legi de l’Horta, les seues famílies, els veïns. Aquesta ontinyentina sap que la vida costarà recuperar-se, “no sabem si salvarem l’escola” i que les situacions dramàtiques s’allargaran en el temps “n’hi ha gent que ho ha perdut tot”. Ara mateix el seu paper ha canviat. De les aules al vehicle, a estar pegada al mòbil tot el dia, a gestionar, tirant mà del seu Ontinyent, a coordinar les ajudes que van a seguir sent fonamentals. La seua història no es l’única, afortunadament, perquè n’hi ha molts ontinyentins i ontinyentines que s’han convertit en cèl·lules que fan funcionar la vida on tot ha estat arrasat, però és un dels exemples d’història per a l’esperança enmig de la catàstrofe.