Recentment ha publicat la seua tercera novel·la ‘La promesa dels divendres’ i així tanca una trilogia que va començar amb ‘La balada del bar Torino’ i va continuar amb l’exitosa ‘Noruega’, que es va convertir en tot un fenomen literari en la nostra llengua assolint més de 17.000 exemplars venuts. Rafa Lahuerta aborda en aquesta entrevista el seu present com a escriptor i la situació del panorama autòcton.
Com s’afronta ser l’autor de ‘Noruega’ després de ‘Noruega’?
“Ho he viscut com un regal, com una cosa quasi que anecdòtica. Va ser una suma de circumstàncies. Crec que el llibre va caure en gràcia, es va publicar en temps de pandèmia quan la gent tenia més temps per a llegir i això va ajudar”.
Convertir-se en un fenomen literari és sort, habilitat, mestratge…?
“Sempre he dit que en aquesta vida més val caure en gràcia que ser graciós. He tingut molta sort. N’hi ha llibres espectaculars que no han tingut tanta repercussió, per això tinc la sensació, un poc, que m’ha tocat la loteria; una loteria modesta. Són llibres que criden l’atenció però no deixa de ser una cosa modesta. A mi no m’ha canviat massa”.
Què creus que ha captivat?
“Per a mi, a nivell personal, parlar de València era essencial. Per als lectors no ho sé, perquè aquestes coses són molt complicades. De vegades un llibre es posa de moda i la gent el compra per això; i després els agrada o no, si els agrada el recomanen i funciona el boca-orella. Però crec que ha funcionat descobrir que n’hi havia una València amagada, que estava ací”.
València ja té qui l’escriga?
“És el gran escenari. Segurament escrit d’una forma diferent. És una ciutat escrita per algú que no té complexos en reconèixer que se l’estima molt, però no d’una manera coenta ni panxacontenta perquè reconeix els seus defectes, amb ulls crítics. I d’eixa barreja d’emocions és d’on naix una novel·la que ha acabat quallant”.
N’hi ha una forma valenciana de vore el món? I d’escriure’l?
“Crec que n’hi ha mirades personals, fonamentalment. I que estan condicionades pel clima, per les circumstàncies, per les vivències personals. No crec que n’hi haja una forma valenciana d’estar al món perquè del contrari tots els valencians seríem més o menys iguals, i no és el cas. Jo sí crec tindre una mirada pròpia, marcada per la ironia, per la compassió, per la tendresa. I tracte de quedar-me sempre amb la pell més humana de les persones. Intente no ferir encara que, a voltes, resulta molt difícil no fer-ho perquè no és sols l’escriptor qui interpreta sinó el que llig també ho fa. Tracte de mirar el món des de la meua mirada i escriure és destil·lar eixa mirada”.
Amb ‘La promesa dels divendres’ es tanca una trilogia?
“Allò de la trilogia ha estat un invent fantàstic dels editors, que estan per això també, per a posar contextos i elements útils per a vendre llibres. No estava al meu cap escriure una trilogia ni de lluny. Però ho accepte”.
L’escriptor Rafa Lahuerta ha canviat al ciutadà Rafa Lahuerta?
“Van de la mà. El ciutadà i l’escriptor es retroalimenten. Potser ara soc més prudent, més conscient que les meues paraules poden generar més soroll que abans quan no em coneixia ningú i això m’atorga més responsabilitat. Dona una mica de por a voltes que eixa responsabilitat es convertisca en un excés d’importància, d’altaneria o de prepotència. Per això tracte de parlar poc i de les coses que sé”.
Per què cal diferenciar el que és autobiogràfic del que no en la producció literària?
“L’escriptura sempre és autobiogràfica. O projectes coses que t’han passat o coses que has imaginat o coses que no vols que et passen, per això sempre estàs parlant en clau autobiogràfica. En ‘Noruega’ n’hi ha un accident de moto que té el narrador amb la seua parella. Jo vaig tindre un accident de moto amb la meua parella però la meua reacció va ser totalment contrària a la del protagonista. És autobiogràfic? Sí, però Rafa Lahuerta es va comportar de manera diferent a la d’Albert Sanchis”.
Amb la llengua en retrocés escriure en valencià és kamikaze?
“N’hi ha una barreja. Jo podria publicar en castellà i no tindria cap problema però publicant en valencià soc més feliç. En la balança per a mi això és molt més important, si després es venen o no es venen llibres no em preocupa tant. No he escrit mai pensant en els diners, seria ridícul. Pense que he trencat un sostre que per a mi era impensable. El meu posicionament és el d’un aficionat que gaudeix de fer coses que li agraden i que ha tingut la sort, després, de tindre un reconeixement públic”.
Quines històries interessen? Què cal explorar?
“He arribat a una conclusió: jo soc el meu tema. Rafa Lahuerta és el tema de Rafa Lahuerta. Com que Rafa Lahuerta viu en aquesta ciutat i no té massa ganes d’explorar el món, segurament, continuaré escrivint històries vinculades a aquesta ciutat des de la meua mirada”.
N’hi ha motius per a l’esperança?
“La meua mirada sol ser pessimista en tot. No crec que n’hi haja esperança ni per a la humanitat, però n’hi ha partit, podem guanyar alguna batalleta. Em considere afortunat, en el territori en el qual em menege estic guanyant partits, no sé si em donarà per arribar a la Champions, però si puc mantindre’m en Primera Divisió… no mire més enllà”.