Ontinyent estrena l’esperat centre de dia d’ADIEM amb la psicòloga Sara Ureña al capdavant, després de treballar durant 14 anys en el Centre de Rehabilitació i Integració Social de persones amb malaltia mental crònica (CRIS). Un centre que compta amb 15 usuaris, el que ha permés descongestionar el CRIS i el Servei d’Assistència Integral (SAI). Aquest últim va nàixer com una necessitat per a cobrir la llista d’espera del CRIS i, ara, amb l’obtenció de les places del centre de dia, hi ha hagut un moviment de places. Han entrat casos nous i s’ha descongestionat l’atenció, però continua havent-hi llista d’espera.
ADIEM va començar l’any 95 amb un grup de pares i mares que tenien fills amb una problemàtica de salut mental, moment en el qual es va veure que necessitaven un CRIS, el primer de la Comunitat Valenciana. Després, va arribar el Servei d’Atenció Integral (SAI). Es van sumar els habitatges supervisats. Finalment, s’ha obert el centre de dia. Ara, la vista està posada en obtindre un CEM, que és un centre residencial, així com es fa necessari incloure una planta d’hospitalització psiquiàtrica a Ontinyent, emfatitza Sara. “D’aquesta manera tindríem una xarxa de recursos completa per atendre les necessitats de les persones amb malaltia mental”, assegura.
A més, Sara ha estat la cara visible de la II Escola Feminista, donat que és el seu rostre el que apareix al cartell. “Em va parèixer interessant vincular el fet de ser la imatge amb la meua professió per tal de fer pública la importància de la salut mental. Vaig aprofitar per a llançar una torxa en favor de les dones. Les coses estan canviant, però habitualment el perfil d’usuari d’un centre d’atenció a les persones amb malaltia mental ha sigut més d’home que de dona. En definitiva, s’ha tardat més en què les dones feren eixe pas i la societat assumira la necessitat en l’ajuda”, explica.
Per a Ureña, hi ha un sentiment fonamental que cal tractar: la culpa. “S’ha treballat molt l’estigma en l’àmbit social, però ens vam adonar que els usuaris generen un autoestigma. Es va crear un grup en el CRIS que s’anomena ‘Parell’, un programa d’autoacceptació d’usuaris on es treballa l’autoestigma internalitzat, és a dir, fer front a la culpa que assumeixen per a erradicar-la. Cap persona és culpable d’una malaltia que li sobrevé”, subratlla.
A l’inici de la pandèmia, un 6,4% de la població havia demanat ajuda a un professional de la salut mental. Un xifra que es queda curta temps després, quan es va incrementar fins a un 15,8% el nombre de persones amb problemes d’ansietat i a un 41,9% la quantitat de gent amb problemes d’insomni. Ara, encara hi ha molta demanda d’atenció psicològica. “Cal destacar que no s’ha de tindre por d’acudir al psicòleg, de demanar ajuda. És veritat que cada vegada es normalitza més, però encara costa. Si pensem en un infart, de seguida es crida al 112, però una depressió pot causar una mort, moltes vegades per suïcidi, i també s’ha de telefonar al 112 i recórrer als professionals de la salut. Hi ha qui diu que no creu en els psicòlegs; ningú no diu el mateix dels cardiòlegs”, sentencia Ureña.