Tamara Martí Soriano va patir un càncer de mama ara fa dos anys i ha viscut aquesta malaltia amb el suport de la seua família i també de l’associació Anima Càncer Ontinyent. En aquesta entrevista comparteix la seua experiència amb una intenció divulgativa.
– Quan vas saber que tenies càncer de mama?
– “En 2021, quan la meua filla tenia tres anys i mig i el meu fill sis mesos, jo portava donant-los mamar des que la nena havia nascut. Tinc poc pit i una nit, donant-li mamar a la nena, em vaig notar un embalum gran. En un primer moment, vaig pensar que no seria greu, però em vaig quedar amb la incertesa. Em tocava consulta amb la matrona i vaig tenir la mala sort que em diguera que estiguera tranquil·la, que no era un tumor, el va atribuir al fet que feia molt de temps que donava de mamar, que em quedara tranquil·la. Però jo, sense tindre cap prova diagnòstica, no em vaig quedar tranquil·la, així que vaig recórrer a la meua ginecòloga, Inma Soler, a qui li dec la vida. Em va fer una ecografia i em va comunicar que no era líquid, així que em va derivar a Xàtiva, on el radiòleg de l’Hospital Lluís Alcanyís em va fer una mamografia, ecografia i biòpsia. Al cap de deu dies, amb els resultats a la mà, Inma Soler em va dir que no tenia bones notícies: era un càncer de mama, un triple negatiu, agressiu, i que requeria actuar per urgència”.
– En què va consistir el tractament?
– “Des que em van donar la notícia vaig haver de tallar en sec la lactància i crec que és el que més em va costar de tot el procés. De sobte la vida canvia, et dius què ha passat? Has d’assimilar-ho. La veritat és que puc dir que el cap no m’ha gastat en cap moment una mala passada, vaig pensar que havia de passar per mi i assumir-lo. Als meus familiars més pròxims els va afectar conèixer la notícia, però ens va unir més. Van començar les consultes d’oncologia i la primera doctora que em va tractar no tenia empatia, una condició indispensable, ja que tenen enfront a una persona malalta, molt vulnerable psicològicament. Em van fer proves per a descartar que no haguera afectats altres òrgans i vaig tindre sort perquè estava localitzat. Vaig rebre químio durant mig any. Pensava que no estaria per a res, però haig de dir que ho vaig suportar molt bé i que vaig poder portar una vida pràcticament normal. Vaig intentar mantenir-me activa i sobretot pensava en els meus fills. Després va arribar el moment de l’operació. La químio va reduir el tumor més del 60% i em van operar en l’Hospital La Fe de València”.
– Coneixies a alguna persona que hagués passat pel mateix?
– “Vaig conèixer a una xica a través d’Anima Càncer Ontinyent, que es diu Paula, que per desgràcia va passar pel mateix que jo, un any abans, i en circumstàncies similars, perquè tenia als seus fills menuts i era una classe de càncer similar. Jo la veia més o menys recuperada, que havia pogut superar-ho, i en tot el tractament i en l’operació ha estat el meu referent al qual he acudit per a demanar-li consell o solucionar qualsevol dubte. En aquest sentit, m’ha ajudat i m’ha acompanyat en el camí”.
– Qui ha estat el teu puntal fort en els dies durs?
– “Nosaltres a casa tenim ‘l’equip químio’, que el formem el meu marit, la meua mare, els nens i jo. Els cinc érem un. Jo vaig començar el tractament el dia 1 de juliol, els nens no tenien col·legi i estàvem tots en la caseta. La meua mare s’ocupava dels nens i Alfonso m’acompanyava al tractament. Com ell és informàtic i pot teletreballar, es quedava en el pàrquing de l’Hospital de Xàtiva treballant i en tot moment estava en contacte amb mi, per si necessitava alguna cosa, i tenir-ho amb mi m’ha donat una gran fortalesa”.
– Què t’ha aportat aquesta malaltia?
– “M’ha aportat moltes coses bones. És una experiència que no vull tornar a passar en la vida i tant de bo ningú haja de passar per aquí. Però m’ha deixat una experiència que no esborraria de la meua vida. M’ha fet emocionalment més forta. Quan em vaig detectar el tumor feia dos mesos que havia enterrat al meu pare, en circumstàncies difícils. Venia d’estar molt malament i quan ens va caure la notícia a casa, vaig pensar què més ha de passar? Sé que sona a tòpic dir que veus la vida diferent, però és una gran veritat. Cada dia pot ser l’últim. Per això t’obri els ulls i no s’ha de deixar res per a demà”.
– Com han viscut els teus fills la teua malaltia?
– “El bebé de sis mesos, òbviament no era conscient, però en el cas de la meua filla de tres anys i mig, sí. Vaig optar per dir-li-ho amb naturalitat, que estava malalta, que tenia el pit mal i que tot el que anaven a fer-me era per a bé i per a curar-me. Li vaig explicar que em cauria el pèl pel tractament, però això seria el que em curaria i que el pèl tornaria a sortir. Em va sorprendre el bé que ho va entendre. És veritat que no li vaig donar més informació de la que necessitava. He intentat que fos tot normal”.
– Què ha representat per a tu recórrer a Anima?
– “Els agraïsc molt la seua labor, perquè és brutal, tant per a pacients, com per a famílies. Tenen moltes àrees útils com a nutrició, per a orientar-te amb l’alimentació; el servei de psicologia és excepcional, perquè no és el mateix la psicòloga que et puguen assignar en un hospital, que Sonia, que és la que he conegut jo; també em va venir molt bé el pilates terapèutic… tenim molta sort de tenir a Anima a Ontinyent i em sent molt afortunada”.
– Has trobat a faltar alguna assistència en sanitat durant tot el procés?
– “A Xàtiva he estat molt ben atesa, el segon oncòleg que em va tractar és un àngel. Però és cert que l’hospital hauria de tindre un equip de cirurgia plàstica per a les operacions que requereixen reconstrucció de mama o derivar-te directament a algun hospital que sí que el tinga. A mi em van tractar a Xàtiva, però em van operar en la Fe per aquest motiu. Jo vaig entrar al quiròfan amb pits i vaig sortir amb pits, és una gran diferència i és important des del punt de vista psicològic. Una altra de les mancances la vaig tenir en el centre de salut, perquè necessitava anàlisi de sang de manera urgent prescrits per l’oncòleg, i en funció dels resultats havia d’anar a Xàtiva o no. He anat al centre de salut en innombrables ocasions per aquest motiu i no m’han donat torn”.