En l’exterior la gent s’amuntega pertot arreu. Alguns han arribat des de 300 quilòmetres de distància. Han viatjat com han pogut, en vehicule o a peu. Fins i tot venen des de Guinea. La fama de l’expedició s’ha estés per diversos països. Molts dormen en els voltants de l’edifici que exerceix de centre de consultes. Per a ells és l’esperança.
En algunes ocasions, en va perquè el seu cas no tindrà cura. Però, en altres casos aquesta és l’única possibilitat que tenen per a evitar la ceguesa. Estem en el cor d’Àfrica. Al Txad. Les condicions res tenen a veure amb l’Europa desenvolupada. No hi ha electricitat. Es funciona amb bateries que es recarreguen gràcies a l’energia solar.
El dia a dia, encara que només siguen uns dies, és tremend. A les sis del matí, Javi Cantó i la resta de l’expedició ja està en peu. El primer que fan és prendre’s el Malarone, medicació que els protegeix del paludisme o la malària que els pot transmetre qualsevol mosquit infectat.
Des d’aquest moment, dos menjars, el desdejuni i el sopar. Els esperen 14 hores ininterrompudes per a l’equip integrat, a més del ‘bachelor’ en optometria, per Rafa Sivent, Jordi Torro, Alberto Moya, Tomás Moya, Ivana, Ana Miguel, José Valls, Jaime Javaloy i Aoumar Mahadi un jove txadià, que va estudiar medicina a Cuba i que s’ha unit al grup. “Una hora fa que molta gent no es quede cega“, explica Javier Cantó.
Durant dies recorren una ruta de noms impossibles des d’aquesta part del mapa: Kelo, Bere, Lai, Deressia, Guidari… fins a arribar a l’hospital Saint Michael on es practiquen les cirurgies. Les nits es combaten amb mosquiteres. El cansament, amb marxes mores que posen la música ambient. Els escassos temps morts amb grups de xiquets que repeteixen el crit instruït pel bocairentí: “Vítol al patró Sant Blai!”. El final d’un llarg dia, amb una cervesa o una “paella txadiana” que el mateix Cantó cuina per a l’expedició i les germanes de la missió catòlica que els acull.
L’objectiu són 250 cirurgies en cinc dies. “Una autèntica barbaritat”. Perquè les condicions són les d’un país com El Txad. Perquè només hi ha dos cirurgians operant sense parar. Però la meta és molt més important que les hores descomptades al somni i la fatiga. No sempre hi ha final feliç. La finalitat de l’expedició és pal·liar el problema de ceguesa evitable provocada per les cataractes. A vegades no hi ha res que es puga fer. A tres joves d’uns 30 anys se’ls detecta glaucoma, una malaltia silenciosa que acaba en ceguesa irreversible.
En una altra jornada, s’enfronten a ulls tísics, sense vida, davant els quals tampoc hi ha solució. “A vegades ens envaeix la impotència”, reconeix Javier Cantó. Però cal anotar històries com la de dos germans (8 i 11 anys) cecs de naixement que han recuperat la visió.
Sang ontinyentina
En tot el relat d’aquesta campanya ‘Ceguera evitable‘ alguns episodis impagables. A l’hospital dona a llum una dona jove. En el part perd molta sang i l’ontinyentí Jordi Torró, càmera que acompanya en el viatge, aporta la seua, 0+ per a salvar la vida a la partera i a la criatura. Hi ha sang ontinyentina bombant al Txad. I els exemples es multipliquen fins a deixar clar que hi ha motius per a continuar creient en la humanitat. Almenys, 250 nous motius.