Què suposa a la biografia d’Enrique Benavent ser nomenat arquebisbe de València?
“És una cosa inesperada. No és una cosa freqüent perquè, el més normal és que als bisbes valencians se’ns envie a altres territoris. Ser enviat al propi és una cosa que un no s’imagina mai. Sent molta responsabilitat per estar a la meua terra, amb la gent que he conegut. I un s’ha de situar de manera diferent”.
Entén l’expectativa que s’ha alçat pel seu nomenament, no només a l’àmbit eclesial sinó també a l’esfera social valenciana?
“Potser ha estat per ser ja conegut ací. Vaig ser capellà en parròquies valencianes, després bisbe auxiliar a València. Tinc amics, coneguts a molts estaments socials i això et dóna la possibilitat de forjar moltes relacions en diversos àmbits”.
Com es veu l’església diocesana valenciana des de la perspectiva del Palau, al cap-i-casal?
“Som una església culturalment i sociològicament que abasta moltes zones. Pobles xicotets, ciutats grans, territoris costaners, d’altres d’interior, amb una pluralitat lingüística… però crec que hi ha un sentiment d’unitat a tota la diòcesi. Percibisc que es manifesta aquesta unitat dins l’església valenciana”.
Una de les expectatives més importants que s’ha creat al voltant del nomenament és la possibilitat de consolidar l’ús de la llengua pròpia dins l’església valenciana.
“Hem d’estar oberts. I utilitzar el valencià pastoralment. No ha de ser una cosa estranya. Almenys jo no ho veig així. Sóc de Quatretonda. El més lògic, normal és que parle en la meua llengua materna i a ningú hauria d’estranyar”.
Però com abordarà la complexitat d’aprovar el missal al valencià?
“D’entrada cal explicar que un missal no és un simple fulletó. És un treball que afecta tots els bisbats implantats al territori valencià. Crec que és una tasca àrdua i complexa. Però és un desig d’un sector de l’església que així ho ha manifestat als sínodes successius. Si hi ha pau social i ens deixen treballar, ens agradaria resoldre aquesta qüestió. Sobretot perquè és un desig legítim”.
Quina visió té vosté de l’església d’Ontinyent?
“Ontinyent és una església molt viva. És un referent dins l’església valenciana, sobretot en pastoral juvenil. Per les notícies que tinc, per les que em traslladen els capellans, les parròquies funcionen i són una realitat molt viva. Però és que, a més, a la ciutat hi ha una cultura ambiental cristiana que preval”.
Durant la darrera dècada el tema de l’Herència de Nadal ha provocat algunes friccions. Quina opinió té sobre la gestió que s’ha realitzat?
“Crec que tot està encarrilat. S’han fet moltes coses, i molt positives, aquests darrers anys, sobretot pel que fa a Càritas. Amb els diners de l’Herència, també, s’ha realitzat una important reforma al col·legi parroquial de Santa Maria per adaptar-los a les necessitats actuals. I em consta que hi ha un projecte molt avançat per a l’ermita de Santa Anna. La decisió presa al seu dia d’utilitzar els interessos que meritaven del capital era per protegir la pròpia Herència, per administrar-la bé i que no es perdera, per fer-la durar màxim perquè el destinatari de la mateixa eren les persones. És normal que l’Arquebisbat intervinguera perquè en el dret canònic es contempla aquesta autorització per a la gestió dels diners quan es parla de quantitats tan importants”.
La darrera reordenació de nomenaments de rectors a Ontinyent ha significat una unificació de les rectories de Santa Maria i Sant Carles. A què obeeix aquesta decisió?
“Bé, són nomenaments previs a la meva arribada, però crec que responen a un nou context. Caminem cap a una major coordinació pastoral. A ciutats com Ontinyent hem de tendir a aquesta major coordinació de les parròquies. A més, cal assumir que cada cop tenim menys sacerdots i que hi ha moltes parròquies, algunes molt xicotetes, sense massa atractiu per a la gent jove. Les parròquies no han de ser un lloc on només es fa missa sinó que han de tindre una vida pastoral. No vol dir això que s’haja de suprimir la parròquia de Sant Carles però sí que cal procurar un millor camí que passa per la coordinació”.
A quins problemes s’enfronta actualment l’església valenciana?
“No som una illa. Som part de la societat mateixa. I estem en un procés de canvis culturals que afecten els comportaments humans i, per tant, també condicionen l’evangelització. Estem assistint a una evolució molt ràpida de la situació cultural, estem davant d’un món nou i davant d’aquesta realitat canviant cal donar una resposta d’evangelització, d’una manera o altra, per continuar posant en valor la vivència de la família, el concepte dels drets humans…”.
I quina ha de ser aquesta resposta de l’església?
“El Papa Francesc ens dóna una clau: no condemnar les persones. Estigam d’acord o no amb elles i els seus comportaments. Des de l’església sempre hem de donar paraules d’acollida, no de condemna. Després, ja dialogarem”.
I quin paper han de jugar els laics en aquesta nova realitat?
“No podem ni imaginar com serien les parròquies sense la participació activa dels laics. Serien realitats empobrides. Tots els processos sinodals han caminat cap a una presència més gran dels laics en tots els òrgans de l’església, en tots els sues consells. Aquesta és una idea que, a més a més, ha pres gran força amb el Papa Francesc”.
Vosté, que va ser ordenat personalment pel Papa Joan Pau II a València, quina opinió li mereix l’actual papat de Francesc I?
“Indubtablement cada Papa deixa el seu magisteri. El Papa actual vol aterrar a la realitat de cada persona. Els principis són importants, sí, però les realitats personals són complexes. Aquest és un Papa atent a aquestes situacions tan complexes. Crec que ens hem d’identificar amb aquesta idea: no perdre de vista l’ideal de vida cristià, però sempre amb un procés d’acompanyament. Acompanyar les persones és molt més fonamental que adoctrinar-les. Hem d’aconseguir que les persones se senten acompanyades”.