CÉSAR SORIANO
Recorda César Soriano que va ser un dels que més va plorar aquell dia. “Ho teníem tan a la mà. Com va poder escapar-se allò amb un 0-2 a la mitja part? “. Per a César, per a Fuentes, per a Rubén García, els tres ontinyentins de l’equip “haguera estat el màxim, ascendir a Segona A amb l’equip del nostre poble”. El lateral esquerre encara rememora aquell “equip fabulós” que es va imposar a altres confeccionats a base de talonari “com el Nàstic d’aquell any”. L’Ontinyent va aconseguir la promoció i va guanyar tots els partits fins arribar a la final. “Va ser una temporada perfecta, menys 25 minuts”. César Soriano repassa tants motius. “L’àrbitre va tenir molt a veure amb el que va succeir. Però, potser, nosaltres vam tenir molta part de culpa. La majoria no havia viscut una situació com aquesta, no vam saber perdre temps … estàvem engarrotats “. L’ontinyentí va ser testimoni directe d’aquella jugada decisiva en el minut 94. “Jo era l’últim defensor i Sergio Mora estava avançat, bastants metres, en un clar fora de joc. A més va parar la pilota amb la mà abans de realitzar el centre “. El record amarg és difícil d’oblidar. “Hi va haver moltes situacions estranyes. He pensat sempre que algú no volia que pujàrem aquell any “.
FERNANDO BÉJAR
Per a Fernando Béjar, aquell va ser “un any increïble”. Sobretot va venir marcat pel seu ‘Alcorconazo’, després d’eliminar a el Reial Madrid a la Copa del Rei, cosa que va projectar a l’equip a nivell nacional i internacional “i a nosaltres ens va donar una gran energia des d’aquest moment i fins al final de la temporada” . Béjar ho va viure, naturalment, des de l’altre costat. “L’Ontinyent ens estava donant un bany de bojos. Anàvem 0-2 a la mitja part i no vèiem una “. No obstant això, tot va canviar en aquesta segona part. Es va aconseguir l’empat i es va arribar a aquesta jugada final. “Recorde que entre el meu company Íñigo López i Álex Cacho, que seria company després, van espentar aquella pilota al fons de la xarxa”. Es va desencadenar la bogeria al camp. A Béjar li va saber greu, en part, “perquè tenia grans amics a l’Ontinyent com Gonzalo o Manrique, però són les paradoxes de el futbol”.
Anys després, César Soriano acabaria en un Alcorcón de Segona Divisió que encara es manté ahí des d’aquell dia. “Se’m va fer una mica estrany, però quan jo vaig fitxar ja no quedava ningú d’aquell Alcorcón que ens va eliminar. Únicament l’encarregat de material “. Ell ja havia jugat ja al camp del Santo Domingo amb el Huesca i Leganés. Fins i tot va ser entrenat per Anquela (el míster de l’Alcorcón) a Osca. Per la seua banda, Béjar que només va jugar aquella temporada a l’equip groc, marxaria al Castelló. Després va vindre a un Ontinyent on”van haver molts problemes econòmics, on tot va ser un caos”. El club es va hipotecar i no va aconseguir capgirar mai la sort que s’havia decidit a Alcorcón.