La normativa deia que només tres persones podien estar presents durant un soterrament. A Amparo, una veïna d’Ontinyent, aquesta xifra no se li oblidarà mai. El seu pare va faltar l’1 d’abril. Ella, les seues dues germanes i la seua mare ja sumaven quatre.
“Perdre a algú és molt dolorós i dur, però fer-ho en aquests temps ho és més. Tot molt fred, molt mal”, explica. Amparo entén que les normes són les normes, però també pensa que la incidència del virus a Ontinyent no ha estat descontrolada ni ha sigut tan gran com en altres ciutats del país. Per això, potser, només una persona més no hauria suposat un gran perill per a la salut pública i sí que hauria sigut molt important per aquesta família. Tenint en compte que l’home no va morir a causa del coronavirus.
Davant la tessitura de qui seria la persona que no entraria al cementeri, finalment Amparo i una de les seues germanes es van quedar fóra, perquè cap d’elles es quedara sola en eixos moments tan durs, mentre que l’altra germana va acompanyar a la seua mare. La família té paraules d’agraïment cap al capellà, que al veure la trista situació va celebrar el respons a l’exterior del cementeri. L’escena absolutament desoladora, amb un fèretre sense obrir, sense haver pogut vestir al seu pare mort i sense cap flor. A les portes del cementeri, una dona, tres filles i un capellà.
Malgrat això Amparo se sent en certa manera afortunada. Van estar un mes a l’hospital, “els protocols de seguretat anaven canviant dia a dia, i nosaltres ens anaven adaptant a totes les mesures que s’anaven implantant”. El seu pare va millorar i el van enviar a casa. Una vegada en el seu domicili la situació va tornar a empitjorar, però el seu pare va poder passar els seus últims moments a la seua casa i acompanyat per la seua dona i les seues filles. “És molt dur, però després pensen en eixa gent que ha mort a soles en l’hospital i veus les imatges del Palacio de Hielo de Madrid, i penses que hi ha persones que han viscut aquesta situació d’una manera més complicada encara”.
SENSE TEMPS PER ASSIMILAR
“La meua àvia va faltar un dissabte, i eixe mateix dia va ser incinerada”. Aquest és altre cas, el d’Olga, qui explica que la situació va ser tan ràpida i en un context d’aïllament social que quasi no ha tingut temps per assimilar que ha mort “una de les persones més importants de la meua vida”. La seua àvia va faltar el 25 d’abril a l’Hospital d’Ontinyent. Tampoc va ser a causa de la Covid-19. Eixe mateix dia va ser traslladada a Xàtiva per ser incinerada.
En aquest cas van poder assistir un total de sis persones i els van permetre obrir el fèretre, però sense apropar-se. El que sí que va ser similar al cas d’Amparo és el fet de no poder vestir a la persona difunta amb la seua roba o soterrar-la amb alguna joia o objecte especial. Tampoc van poder oferir-li unes flors i encara que en un principi li havien comunicat a la família la presència d’un capellà, finalment aquest no hi va assistir. “Que se’t muira algú és dur però en aquestes condicions, que no pugues abraçar als teus familiars és molt trist. La meua àvia no es mereixia morir així”, explica Olga, unes declaracions que són molt paregudes al testimoni d’Amparo. Després, aquesta família va poder portar les cendres al cementeri d’Ontinyent, on de la mateixa manera que en el primer cas, només van poder estar presents tres persones.
MISSES EN RECORD
Amb l’arribada de la desescalada els protocols i les mesures de seguretat han anat relaxant-se. Ara, en Fase 2, està permés que assistisquen a un vetlatori o soterrament fins a 15 persones A més, les esglésies han tornat a oferir serveis i encara que només pot ocupar un 30% del seu espai i els familiars i amics han d’anar amb mascareta, moltes són les famílies que estan organitzant ara misses en honor als seus éssers estimats que han faltat durant aquesta pandèmia.
“El meu pare era un home molt conegut i actiu al món de la festa, volem que tinga un acomiadament com es mereix”, explica Amparo, la família de la qual celebrarà a finals d’aquest mes una missa en el seu record.