José Vicente Donat ha inaugurat oficialment el Mercat Medieval amb el seu pregó pronunciat des del balcó de la Societat de Festers i davant d’una Plaça de Baix on la gent combatia el fred de la vesprada amb ganes de disfrutar d’una iniciativa que omplirà els carrers i places del centre històric de la ciutat durant tot el cap de setmana.
Un pregó plantejat per José Donat, “com a mercader que sóc” segons les seues paraules, al qual partia d’un recorregut per vivències personals relacionades amb el mercat i la festa des de l’any 1995 fins a hui, per després introduir referències històriques a l’evolució de la tradició del gremi de carnissers, i als canvis respecte d’uns temps “en els quals tot es feia de manera artesanal, com la majoria de productes que podeu trobar en aquest mercat”.
Ací un fragment del parlament pronunciat:
“El món ha canviat i nosaltres amb ell. Les lleis del mercat són les que són. M’explique, el pare s’ocupava de buscar animals per a sacrificar entre els ramaders de les poblacions veïnes. La carn tenia una clara procedència local, productes de proximitat que diuen ara. Com deia abans, les coses són com són. En l’actualitat les grans superfícies oferixen carns procedents de països europeus: corders italians i francesos; ternera de la raça Angus d’Argentina o d’Austràlia i el bou Kobe, del Japó”.
“Eren uns temps en els quals es mantenia una estreta relació entre el veïnat, tots es coneixien. Les portes de les cases estaven obertes, entraves i avisaves la teua presència amb la salutació Ave Maria! En les nits d’estiu, buscant la frescor, es plantaven cadires a la porta de les cases i la gent intercanviava converses. Ajudava el fet que no hi havia circulació de cotxes amb els molestos sorolls. El mitjà de comunicació oral era primordial en les relacions humanes, no cal dir que no existien les xarxes socials. Ara per a molts indispensables. Una íntima convivència que també s’estenia a d’altres activitats, parle de la matança del porc. Moltes de les cases del poble eren unifamiliars i comptaven amb corral. Allí criaven gallines i conills, i molts durant un any alimentaven un gorrí -un bacó o un cerdo, com vulgueu anomenar-lo-. En arribar el fred venia un matarife i el sacrificava. Amb la carn elaboraven embotits de tota classe, salaven els pernils i llomellos (els selectes “embutxaos”), i en orses plenes d’oli -els fritos– conservaven costelles, fetge i altres parts. Era una faena que necessitava bona mà d’obra i que es compartia amb el veïnat. Una vegada finalitzada corria el torn i les dones ajudaven en la matança a altra veïna. Autoconsum sostenible en estat pur!”