fbpx

Els Cacahueros, una nissaga ambulant

Categories Portada, premsavalenciana, Societat

Autors: Jordi Mollà i Quique Mollà. Grup per a la divulgació del patrimoni cultural, material i històric: Ontinyent Rural.

Els nostres pares ja l’anomenaven El Cacahuero i, abans que ells, també ho feien els nostres avis. Allò que mai vos hauran contat és com i per què aquest malnom ha esdevingut el propi d’una nissaga que arranca a finals del s. XIX a València. I com el nostre poble va esdevenir el bressol d’una història que pessiga una part de la nostra memòria i les nostres vivències i que parla d’una parada plena de regalíssia, pomes de sucre, piules, llepolies, fruits secs, joguets, xufes, coco o globus de tots els colors i grandàries, com una part indefugible de la festa.

Tot va començar al Cap i Casal a les acaballes del s. XIX. Allà va nàixer i viure Pedro Calvet, el primer dels noms que associem amb aquesta nissaga. Calvet es va casar amb Teresa Alcaraz i, fruit d’aquell matrimoni, van nàixer dues filles. Una d’elles es deia Maria. L’altra, de la qual desconeixem el nom, va nàixer amb una deficiència mental.

A Pedro li deuen els seus descendents l’ofici i també el sobrenom que, dit siga de passada, li ve donat pel seu quefer diari. Fou el primer a dedicar-se a la venda de fruits secs i llaminadures. Amb els anys el negoci va créixer fins a generar uns estalvis que el van omplir de possibilitats. Gràcies a això va poder adquirir un edifici a València on va ubicar una tenda, un espai per al magatzem i tots els atifells necessaris per a poder desenvolupar la seua feina amb normalitat.

Corrien temps d’esplendor, però aquell edifici va acabar ensorrant-se per aluminosi. Una desfeta material i moral de la qual Pedro no va aconseguir rescabalar-se mai. Perquè aquell esfondrament no va passar per damunt, només, del negoci. També va arrossegar a l’home que el regentava. Bogeria o depressió, això no té importància. El fet cert és que n’hi ha poques dades que expliquen l’etapa final d’aquell primer Cacahuero.

Maria Calvet Alcaraz, filla de Pedro i Teresa, representa la continuïtat d’aquell negoci que havia engegat son pare. I ho va fer a Ontinyent, on havia vingut per casar-se amb Vicent Pastor Francés. L’home vivia afectat per una coixera que li impedia desenvolupar molts dels treballs que tenia a l’abast. És per aquest motiu que Maria va trobar en el negoci de son pare una possibilitat de donar a menjar a la seua família. Decidida i valenta com devia ser, va construir un carro de fusta i, una vegada acabat, el va encimbellar amb un rètol que li donava nom: ‘La Cacahuera’. Un homenatge a son pare i a la nissaga que, sense adonar-se’n, acabava d’establir amb aquell gest del tot espontani.

Poc després de proveir-se del carro a Maria se la veuria traginant per camins polsegosos i carreteres mal endreçades. Camejant en jornades inacabables a l’encalç dels pobles de la Vall d’Albaida que celebraren festa. Un camí que recorria tota sola mentre empenyia aquell carro de fusta carregat de cacaus, piules, globus i tot allò que l’havia ensenyat a vendre son pare.

Però, Maria era dona i, com a tal, no estava ben vist que anara de poble en poble (ni que fóra per treballar) i que ho fera sola. Damunt en una feina que l’exposava de cara al públic. No fou aquesta una qüestió menor. Tampoc una anècdota sense importància. Maria va haver de patir en carn pròpia el rebuig de la família d’Ontinyent. Amb prou feines tenia temps per arribar al proper poble que anunciava festa major.

I així va succeir la vida fins que la mort la va sobtar en aquella casa del carrer del Trinquet de Maians núm.3. Un fet que va obligar el marit, Vicent Pastor, a fer-se càrrec del negoci. No debades s’havia demostrat que era la millor de les opcions que tenia al seu abast per posar un plat damunt la taula. Així que va agafar el carro i va començar a fer allò que la seua muller havia dut a terme durant tant de temps. Però a Vicent, la coixera li impedia suportar les jornades maratonianes que la dona havia engegat. Així que es va dedicar a vendre a Ontinyent i, també, a alguns pobles del voltant. Però fugint de les exigències que el seu físic malmés no li permetien d’acomplir. Fora com fora, és més que probable que molts dels nostres lectors encara el guarden a la memòria en forma d’imatge. No debades, ha estat durant molt de temps una de les estampes més singulars que han caracteritzat la fisonomia humana del Carrer Major, on acostumava a passejar el carro per atendre els clients.

La tercera generació dels Cacahueros és la formada pel matrimoni José Maria Pastor Calvet i Carmen Calabuig Cucart. José Maria Pastor era el fill de Maria i Vicent i, en casar-se, es trobava treballant a la fàbrica de Mompó. El problema, però, fou que el jornal que rebia no era suficient per a donar a menjar als 6 xiquets que el matrimoni havia engendrat i Carmen va decidir dedicar-se al negoci dels Cacahueros. I ho va fer seguint els consells de la seua sogra: “Tu ven globets i menjaràs”. D’ençà d’aquell moment que Carmen va passar a ser coneguda, també, amb el sobrenom de la Cacahuera.
Carmen va amanir-se una cistella i la va reblir de cacaus, regalíssia i totes aquelles coses que ja eren comuns entre els Cacahueros. La dona va dedicar-se a proveir els clients locals que la trobaven a cada festa que el poble celebrava.

I va arribar un dia en què la història del matrimoni va fer un tomb. Resulta que la fàbrica de Mompó, aquella on treballava José Maria Pastor, va tancar. L’home es va quedar sense feina. Davant d’aquella situació van decidir que els dos es dedicarien al negoci propi dels Cacahueros. Però perquè això fóra possible havien d’anar més enllà d’aquella cistella que tant els havia ajudat. Fou aleshores que van optar per construir un carro com el que hi havia arrossegat per tota la Vall Maria Calvet. Prompte van materialitzar una idea que els anava a reportar popularitat i beneficis a parts iguals: el joc de ‘La rodeta’. L’èxit d’aquell enginy els va reportar els beneficis necessaris per a adquirir una parada.

A més a més, José Maria va adquirir una Lambretta, i això li permetia fer desplaçaments per anar a vendre a qualsevol poble veí i que li va fer viure una anècdota amb la seua filla Maria Modesta, que s’arreplega a l’article íntegre que es pot trobar a la pàgina web www.ontinyentrural.com.
El següent pas que José Maria Pastor i Carmen Calabuig van donar dins el negoci fou el d’obrir una botiga al carrer Maians. Allà mateix, al número 73, van llogar un edifici que els va servir per a viure i treballar alhora. A la planta baixa hi havia la botiga “La Onteniense” al rètol de la qual resava ‘Baratijas la Onteniense, helados y frutos secos’. Tota una declaració d’intencions. La botiga va romandre oberta des de les acaballes del seixanta (67-68) fins a primeries de l’any 1982.

Vicent Pastor, fill de Jose Maria i Carmen, representa en l’actualitat l’última de les generacions dels Cacahueros. Acostumava a fer rutes diferents i adaptava el contingut de la parada, en funció del moment de l’any. Amb l’arribada de la Covid-19, com feren els seus avantpassats, Vicent es va reinventar. I ho va fer dirigint aquell negoci ancestral cap a les noves tecnologies. 

A tota història li arriba la seua fi. I aquesta dels Cacahueros no serà cap excepció. Perquè amb Vicent la nissaga escriurà el seu punt final. Ja ningú tornarà a ocupar l’interior d’aquella parada que sempre apareix al seu raconet del carrer de Sant Antoni quan arriben els temps de les fogueres; o a la Plaça del Barranquet quan la Puríssima celebra les seues festes. Enrere quedaran els temps difícils i els d’esplendors.

error: