Jesús Bordera és un home polifacètic i un dels seus compromisos vitals és contribuir al fet que l’Associació de Donants de Sang Sant Vicent de Paul de la ciutat, continue al capdavant en donacions.
– Amb quin ànim encara una nova etapa al davant de l’Associació de Donants de Sang?
– “Per sort, aquest treball continua, de la mateixa manera que la característica principal de l’associació és la mateixa que el primer dia: donar sang per ajudar a les persones. En eixa tessitura està la junta directiva i és veritat que tots els anys entra gent nova, com ara ho han fet Paco Lacueva i Rafa Ferrero Rubio, com a vocals. I a més, jo agraïsc sempre el treball dels secretaris, Ximo i Casimiro, m’ajuden molt perquè jo encara estic treballant i ells disposen de temps, per organitzar les prop de 30 donacions que tenim a l’any. Com que Paco Borrás va estar tota la vida de president, doncs sembla que siga una cosa normal i em toca a mi mantindre aquesta continuïtat, que tampoc no en sap malament. Per a mi és afalagador que la gent deixe que continuem nosaltres en la tasca que vam començar el 2007. Estem en 2019 i les donacions, les característiques i les formes han canviat molt i es tracta de mantindre aquest servei”.
– En què s’han modificat?
– “En la forma. Nosaltres com associació complim 55 anys i podem parlar de moltes coses que s’han modificat en la donació. En 1964 naix el col·lectiu, gràcies al metge Manuel Sayas, que té vertaders problemes per a disposar de sang en operacions i es mobilitza perquè gent solidària donara sang. I en aquell moment la donació es feia de braç a braç. Però no cal retrocedir tant, en qüestió de 12 anys, la forma de donar sang també ha canviat, perquè cada vegada les anàlisis i les qüestions sanitàries són més estrictes, és a dir, pel valor que té una transfusió, s’han d’assegurar al màxim possible per garantir l’èxit de la donació. L’examen previ a l’extracció és molt exhaustiu i les premisses perquè pugues donar sang o no són molt estrictes i es té en compte la medicació que s’ha pres el donant, per l’estat, per les qüestions físiques… la medicina ha avançat moltíssim. El que volen assegurar és que no li passe res al donant i que es trobe bé”.
– Aleshores han canviat molt les coses…
– “Ja ho crec. Abans sols es podia donar dues vegades a l’any. Ara les dones poden tres vegades i els homes quatre a l’any. Nosaltres de joves anàvem a jugar a futbol i abans donàvem sang. Després menjàvem un entrepà, cervesa, café i la ‘xorraeta’. Abans fèiem coses que ara són impensables. Hui està prohibit. A més no hi ha entrepans, porten rosquilletes o un sàndwitx, la Fanta l’han substituïda per Aquarius… Els canvis són físics, sanitaris, tecnològics i també de l’estat d’ànim. La sort que tenim a Ontinyent és que no cal dir-li a la gent que vinga a donar sang, ja s’ho diuen entre ells, i funciona el boca-orella”.
– Què pot tardar a fer-se una donació?
– “Una mitja de 30-40 minuts. Una durada idònia perquè sempre anem amb presses i és una manera d’optimitzar el temps. Ací venen equips que han de donar resposta a 90-100 donacions. De fet, un equip pot portar fins a 120 borses. Saps el que són 120 borses i d’ací a quinze dies 120 borses més? A Ontinyent tenim una proporció de 51/1.000. En l’últim any han anat a donar sang 2.000 persones, de les quals han pogut ser sagnats 1.793 i hi ha hagut un total d’altes de 76, moltes d’elles de persones entre 20 i 30 anys, el que és molt satisfactori, perquè nosaltres estem fent-se majors i als 65 anys ja no pots ser donant de sang. En total, contant persones que puguen fer una donació a l’any tenim al voltant de 2.500”.
– Quins són els reptes d’aquest col·lectiu sociosanitari?
– “Un dels reptes més principals és adaptar-se a la nova situació social, és a dir, totes les qüestions que van sorgint com la protecció de dades, que la gent tinga un calendari de donacions que li resulte còmode anar, entre altres noves realitats. Ara, amb la protecció de dades hem demanat als donants que ens autoritzen per a saber qui són, com estan, en definitiva, per continuar sabent la realitat del col·lectiu a Ontinyent”.
– Què li va fer vincular-se a aquesta associació?
– “De molt jove m’eixia molta sang del nas. Un dia, parlant amb el doctor José Riera li va dir a la meua mare, que això em passava perquè em sobrava. Ell li ho va dir a Manuel Sayas i a Paco Borràs, però jo encara no tenia 18 anys, que és l’edat en la qual es pot donar. En complir 18 anys i un dia, vaig fer la meua primera donació de sang. He de dir que les hemorràgies van tardar a anar-se’n, però en general em vaig trobar millor, perquè la renovació de la sang per a mi era molt bona”.
– Per què pensa que Ontinyent està per damunt de la mitja estatal?
– “Estem molt orgullosos perquè a Ontinyent estem per damunt de la mitja. Gràcies a Vicent que s’apuntava a mà tots els registres sabem que en mig segle els ontinyentins havíem donat 23.500 litres de sang! Ara podem estar vora els 27.000. El motiu d’aquesta solidaritat jo l’atribuïsc a un sa costum. Juntament amb el sentiment de ser ontinyentí, la segona característica que ens defineix és ser donant de sang. Era una llavor solidària que mantenia els estereotips d’abans. Hui la solidaritat està ‘descafeïnada’, hui la gent es pensa que tot es pot fer en solidaritat. La d’abans consistia en ser del banc de sang i s’ha mantingut com una tradició i una responsabilitat de moltes persones. De fet, no pots ni imaginar el conflicte que hi ha si ve algun donant i ja s’ha arreplegat el màxim nombre de borses en eixe dia. Si tots tinguerem les característiques i la mentalitat que tenen els donants de sang, aquest món seria d’una altra manera. Estic completament segur”.