– Acabes de ser escollida membre de l’Academia Joven de España. En què consisteix?
“Aquesta acadèmia és relativament recent. Fa tres anys que es va crear i entre els seus objectius destaquen, promoure la ciència com a opció professional entre la joventut mitjançant la visibilització de joves excepcionals; foment del saber, la investigació i la innovació com a motors del desenvolupament econòmic, entre altres. Cada any incorpora deu persones científiques i investigadores joves, per un període de cinc anys i quan s’arribe a cinquanta membres, es renovaran anualment de deu en deu. Així la mitja d’edat es mantindrà al voltant dels 40 anys”.
– Aquesta edat com a joves fa reflexionar…
“En la vida científica és de veres que 40 anys és jove, perquè ara mateix, per a poder trobar un treball estable, abans dels 40 és molt difícil”.
– I com vas conèixer que existia l’acadèmia i què ha representat per a tu ser escollida entre més d’un centenar de candidatures?
“En el meu cas m’ho van comentar companys que la coneixien i vaig presentar la meua sol·licitud i el meu currículum. Hi ha un comité internacional que és el que avalua quins són els deu membres seleccionats entre totes les sol·licituds. Per a mi va ser una sorpresa eixir escollida perquè el nivell de les persones que ja estan dins és molt bo, però sobretot un honor perquè és un paper de representació dels científics de tota Espanya i jo intentaré fer-ho el millor que puga. És una responsabilitat i al mateix temps una oportunitat per a conèixer a persones d’altres disciplines i obrir portes a la col·laboració”.
– En què consistirà la teua participació en aquesta institució?
“Hi ha grups de treball i cada investigador escull en funció dels seus interessos la part de la societat que més l’atrau, per a tindre una participació més forta. També fan informe d’actualitat científica en general. Ara amb la Covid estan bolcats en fer un seguiment de la pandèmia dia a dia, l’estudi de vacunes, temes de recuperació econòmica, entre altres. A més a més, organitzen esdeveniments de divulgació per a aproximar la ciència als joves i té un vessant per als investigadors, per a tindre informació, per exemple, sobre finançament per als seus projectes tant a Espanya com a l’estranger. També s’organitzen esdeveniments encarats a empreses i amb I+D. En definitiva, és traure la ciència del laboratori i acostar-la a la societat com una professió més”.
– És una visió que comparteixes la de normalitzar la ciència com a professió?
“Per descomptat, de fet ja he participat en molts actes divulgatius. Per exemple, en el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), que és l’organisme en el qual estic, ja fa temps que col·laborem en xerrades amb els instituts de la Comunitat Valenciana, com ha passat a Ontinyent. Un dels motius pels quals em vaig interessar per formar part de l’Acadèmia, és que em pareix molt preocupant que segons passen els anys el nombre de dones científiques va disminuint i cada vegada són menys les que s’animen a fer carreres de ciències. Quan jo estudiava Física hi havia al voltant d’un 40% de dones i ara el percentatge està en un 25%. En ciència en general és un 30% de presència de dones, però a mesura que puges en l’escalafó de responsabilitat professional, el percentatge de dones científiques és molt reduït. Podríem pensar que era una situació generacional, però s’ha vist que no, que està produint-se una regressió de la presència de les dones en aquest camp. Això s’ha d’intentar canviar i s’ha de fer des de baix: des de les escoles i des dels instituts”.
– Des de l’acadèmia es promou la ciència entre els joves. Què els diries a les xiquetes i a les joves amb aspiracions científiques i tècniques?
“Els diria que no tinguen por a fer el que els agrada. Si les matemàtiques, la física i la ciència en general desperta la seua curiositat, si tenen la paciència i la motivació per a investigar, que no se senten menys que ningú. Qualsevol amb ganes pot fer una carrera d’investigadora, no fa falta ser un geni per a poder fer ciència. La qüestió és que t’agrade i treballar”.
– Actualment treballes en l’Institut de Física Corpuscular a València, però en què consisteix el teu treball d’investigació?
“Intentem entendre els components bàsics de la matèria i de l’univers. Busquem els components més menuts que la conformen, quins són i com interactuen entre ells. Al final això significa entendre de què està fet tot el que coneixem. Tenim una teoria que es diu el Model Estàndard, que és una teoria matemàtica que explica els components més menuts que existeixen. Funciona molt bé, però sabem que no explica per exemple la matèria fosca. Sols explica la matèria que coneixem i que representa tan sols el 5% de la matèria que conforma l’univers. L’altre 95% de l’univers és energia fosca que sabem que està ahí, però no sabem de què està fet. El meu treball busca teories alternatives que intenten complementar el Model Estàndard i que expliquen, per exemple, la matèria fosca. És un camp molt gran i molt interessant en el qual treballem molts científics”.
– Com es va despertar el teu interés per la física?
“Sempre he tingut la curiositat científica. M’agradaven les matemàtiques i intentava entendre allò que no entenia i investigar pel meu compte. De manera específica em va agradar la Física, perquè és la base de tot i obri les portes a la resta de disciplines”.
– Has treballat fora d’Espanya, et sents afortunada per treballar a València en un àmbit que en moltes ocasions exigeix emigrar?
“Vaig estar vivint a Ginebra, on està l’accelerador de partícules, contractada per la Universitat de Washington. Ara estic a València en un contracte gràcies a un projecte de la Generalitat Valenciana, ‘Generació Talent’, per a atraure talent a la Comunitat Valenciana. La intenció de l’administració és recuperar científics que estaven fora i també que siga atractiu per a fer professionals competitius. La meua modalitat consisteix en un contracte i en uns diners per a un projecte, en el qual pots contractar estudiants i materials per a la investigació. La veritat és que és una pena que m’haja de sentir afortunada per treballar en el meu país. Aquesta classe de projectes no ens dóna estabilitat per a la vida laboral, però és un principi: ja tocava que la classe política donara suport a la ciència”.
– Professionalment, de què et sents més satisfeta?
“Jo crec que d’haver-hi aconseguit provar i treballar la part de la Física que em fa sentir més útil i en aquest camp haver sigut capaç d’aconseguir un projecte meu i formar un grup d’investigació”.
– Has hagut de renunciar a alguna cosa per a aconseguir les teues metes?
“Renunciar, no. Potser no he viscut experiències que unes altres persones sí, però sempre ha sigut voluntàriament. No m’he vist mai en la tessitura de per a continuar en física deixar de fer coses”.
– És compatible la teua feina amb la maternitat?
“El món científic ens posa molt complicat ser mares, és molt competitiu. Quatre mesos de baixa pot significar una diferència molt gran en una investigació. En el meu cas no sóc mare per circumstàncies de la vida, però no crec que haja hagut de renunciar. El que està clar és que les científiques tenim molt complicat ser mares joves, perquè l’estabilitat laboral arriba molt tard. També has de comptar amb una parella amb la qual pugues compartir les tasques de criança i comprenga l’estil de vida d’un científic amb viatges i tot el que implica. És vertaderament complicat”.