Rubén Penadés Silvestre compagina la docència a Gandia, amb la direcció de la banda d’Anna i de la coral ‘Ars Nova’ de Xàbia. És subdirector de la Unió Artística i encara trau temps per a investigar l’obra del compositor Martínez Valls. En aquesta entrevista repassa claus principals, anècdotes i la repercussió que ha tingut el llegat de l’autor a la ciutat.
- Per què et vas interessar per la recerca musical?
“M’agradaria matisar que jo no soc musicòleg, no tinc aquesta carrera. Sí que vaig fer un Màster de Recerca Musical en la Universitat Internacional de La Rioja en 2020. Dit això, quan fa uns sis anys estava acabant els estudis de composició, les peces antigues d’Ontinyent van començar a encuriosir-me, a partir de tenir contacte amb l’arxiu de la meua banda, la Societat Unió Artística Musical d’Ontinyent, i quan veia partitures en el sòl o guardades, em sentia identificat d’alguna manera. Pensava que ara estic component, però el dia de demà les partitures estaran en un calaix i no les tocarà ningú… Vaig començar llavors a prendre consciència sobre la importància de músics com Martínez Valls, Gomis o Vert. Si els que hem estudiat música no ens preocupem per aquest patrimoni, qui ho farà?”.
- Quan es va creuar en la teua vida el compositor Rafael Martínez Valls?
“Des que vaig entrar en la banda, fa uns 12 anys. En el primer concert que tens com a músic és Santa Cecilia i la meua banda sempre toca l’Himne d’Ontinyent. Com a anècdota, tinc una de les partitures de l’Himne de la Puríssima, que crec que és la més fidel a com l’escriuria Martínez Valls. Aquesta fotocòpia no sé com va arribar a mi i quan estudiava en el Conservatori d’Ontinyent i se celebrava el 350 aniversari de la Puríssima, en 2012, cantem aquesta versió a Santa Maria en un concert de cor. Cal tenir en compte que gran part de la música religiosa d’Ontinyent ha desaparegut, com l’obra de Martínez Valls, d’Úbeda… llavors al final et planteges el patrimoni musical tan gran que hi havia i el poc queda. Tinc la confiança que encara estiga”.
- On pot estar?
– “A casa d’algú. Hi ha una peça per a piano de Martínez Valls que la va escriure per a una xiqueta de Cambrils, Raig de sol, que després va ser pianista virtuosa. En la guerra va desaparéixer la partitura i fa uns anys es va trobar a casa d’aquesta senyora. Per això no descarte que puga passar amb altres peces. També és cert que hi ha temes de l’església de Santa Maria que no estan acai, estan a Madrid, que és l’aspirador de patrimoni. I molta de la música religiosa d’Ontinyent està a l’Escorial. Que isca d’allí ja és difícil, però sabem que es conserva”.
- Per què creus que Martínez Valls és una figura rellevant per a Ontinyent?
“Jo crec que és pels himnes d’Ontinyent, la Puríssima i el Crist de l’Agonia. Si li dius a una persona que va escriure més de 30 sarsueles i a Catalunya va ser molt important, perquè no crec que es conega per això. L’exemple el tenim en Juan Bautista Vert, que va nàixer a Carcaixent, però al cap de pocs anys va vindre a viure a Ontinyent i es considera d’ací. En l’època hi ha articles que destaquen que quan Vert venia a Ontinyent, li feien revetlles i concerts commemoratius i, avui dia, estic segur que la gent no sap qui és. No obstant això, si preguntàrem als aficionats a la sarsuela sobre La del Soto del Parral o sobre La leyenda del beso, segur que reconeixerien les obres de Vert. Un cas diferent és el de Melcior Gomis, gràcies a les recerques de Miquel Àngel Múrcia, està més en la boca de la gent i existeix una voluntat perquè continue viva la seua figura i la seua obra. A més, s’ha aconseguit que la sala multiusos porte el seu nom, així com el Conservatori de la ciutat. Aquest últim està fent una gran labor per a la recuperació. De fet, no sé si tirarà endavant, però he proposat que reestrene un conte infantil de Martínez Valls. Voluntat de recuperar música de compositors d’Ontinyent sí que hi ha, però està complicat, perquè fa falta la implicació de les institucions. No és només posar diners, simplement si hi haguera apartat web que recollirà als músics o il·lustres d’Ontinyent, amb una biografia, una foto i digitalitzar les seues partitures, seria ja una gran feina. I això faria que en tenir accés a les partitures es pogueren tocar”.
- Quina repercussió ha tingut més enllà de la nostra ciutat
Per a contestar citaré al fill xicotet de Martínez Valls, que era sacerdot, i es preocupava pel patrimoni del seu pare. En un article de La Vanguardia, ‘Inmerecido olvido al maestro Rafael Martínez Valls’, explica que a Catalunya no se’l reconeixia, a diferència d’Ontinyent. Ara, després de 30 anys, crec que és al contrari, perquè ací estem fent iniciatives, però hi ha més oblit a la seua ciutat natal que a Barcelona. Allí cada any es representa Cançó d’amor i de guerra, unes quatre vegades. Aquí s’interpreta l’himne, perquè és protocol·lari, i para de comptar. Hem de tenir en compte que Martínez Valls era un compositor modern, perquè tenia música religiosa, simfònica i de teatre, que en 1920 era habitual, però ell a part escrivia música per a anuncis de ràdio i bandes sonores de pel·lícules, com La tonta del bote o Un marido barato, entre altres”.
- Investigant l’obra, es descobreix a la persona?
“D’alguna manera sí. Ell des de jove tenia un estil propi molt definit. Però es pot distingir entre la música simfònica, per a banda o sarsuela, amb un estil més informal, per a acostar-la al públic. Després, amb la seua música religiosa, et dones comptes del seu rerefons i del rigor en el seu treball. Ell era una persona molt familiar, portava a casa dolços per als seus nets, i també molt pròxima, per la qual cosa dedicava peces a persones que formaven part del seu dia a dia, per la qual cosa mai arribarem a conéixer al 100% la seua producció. Li agradava involucrar-se en la societat i apreciava les tradicions. De fet, ell va salvar l’orgue de l’església de Cambrils, perquè anaven a cremar-lo en guerra. Com a anècdota, no li agradava anar al teatre, malgrat escriure sarsuela, el feia com un mitjà de vida”.
- Si pogueres rescatar una de les seues peces desaparegudes, quin seria?
Rescataria la Missa de la Puríssima, perquè pense que seria la més completa de les tres que té. També m’agradaria recuperar un ball processional de la Puríssima que representava el bé i el mal, amb àngels contra dimonis”.
- Faria falta alguna mesura per a mantenir viu el seu llegat i potenciar la seua figura?
“Principalment recuperar partitures i que s’interpreten. Ho tenim fàcil, però fa falta voluntat i treball. Dels mitjans sí que disposem a la ciutat, des d’orquestra, fins a corals, directors i músics molt bons, veus solistes també, fins i tot ballarins. Cada any es podrien fer sarsueles dels compositors ontinyentins, de fet, existeix tradició d’aquest gènere. Només fa falta voluntat i dur-ho endavant