“La ceràmica és com la vida: vivim per a aprendre i mai no ho sabem tot”

Apassionada de l’art, Reme Tomás (Albaida) s’ha graduat en Arts Plàstiques, en Ceràmica, a Manises i té al davant una carrera artística en un moment de maduresa.

Pensant en un missatge per a la gent jove, es pot viure de l’art, en aquest cas de la ceràmica?

– “Sí que es pot viure i es pot fer de diferent manera, depenent del vessant que agarres. Per un costat està la producció de taulelleria i indústria, un sector amb molta oferta laboral en la zona de Castelló; una altra via és la docència i també es pot treballar la ceràmica com a material per a l’expressió artística”.

En la teua opinió, creus que la ceràmica es potencia suficientment en aquesta zona formativament i artísticament?

– “No i és una llàstima, perquè està desvaloritzada i deuria potenciar-se més”.

Per aquest motiu el teu treball final de grau ‘Manual d’Experiències i Activitats Ceràmiques’.

– “Sí. Seria interessant impartir classes de ceràmica a Secundària. La formació bàsica consisteix en capacitar l’alumnat en tots els coneixements bàsics per a viure. Si en aquest període coneixen la ceràmica i veuen en ella una eixida laboral o d’expressió artística, doncs seria fantàstic. A partir del meu TFG, l’ESCM de Manises ha proposat a la Conseleria d’Educació el meu manual per a estudiar la viabilitat de proposar una unitat didàctica de ceràmica per a l’ESO o incloure-la com una assignatura. La Conselleria es va reunir amb nosaltres i va escoltar aquesta proposta formativa amb interés”.

La vida i el procés de fer ceràmica s’assemblen?

– “En certa manera sí. La ceràmica depén de molts paràmetres. En primer lloc aprens a projectar, és a dir, materialitzar allò que tens en el pensament. Després, realitzar-ho, en ceràmica s’ha de tindre en compte moltes nocions físiques i químiques, per a controlar la matèria que estàs treballant. I tot això forma part de la saviesa. I si ho comparem amb la vida, no naixem sabent, vivim per a aprendre i mai no ho sabem tot. Al mateix moment que vivim aprenem, aquell qui vol. I la ceràmica és un procés d’aprenentatge constant, com una avaluació contínua. La ceràmica també requereix la cocció, que és un procés de transformació i també els tenim en la vida. En un feedback penses si el procés era el que esperaves, requereix una avaluació abans i després del foc i això és el que fem en la vida”.

Tot i ser un any de pandèmia, des del punt de vista de l’activitat artística per a tu ha sigut profitós.

– “Pense que el confinament va ser de molta pena, però també de meditació, ens ha fet reflexionar. També ens ha fet aprofitar molt més el temps, planificar més les coses que fem i disfrutar-les i, sobretot, molta gana de viure. En el tema de les exposicions, que estaven molt de temps planejades, per fi s’han pogut fer. I hi ha hagut una il·lusió de victòria. He tingut la sort de participar en diverses exposicions col·lectives com ara la del Museu del Joguet d’Ibi, la del Museu de la Rejoleria de Paiporta i dues a Alcoi, la d’ArtNostre i ‘Ritme i estructura’ d’Aurora Valero. Ha sigut començar a reiniciar la nostra vida i automàticament fer realitat totes les coses pendents i no hem parat, tot bé planificat”.

Què significa per a tu formar part del World Design Capital Valencia 2022 i com es concreta aquesta participació?

– “Una gran alegria perquè entre 700 projectes, seleccionaven 100 i jo vaig ser un d’ells. Es tracta d’una iniciativa d’Ana Illueca per a visualitzar els ceramistes professionals i amb un vessant creatiu i de disseny de la Comunitat Valenciana, a partir del primer Mapa de la Ceràmica. En aquesta base de dades es pot consultar l’obra i dades, a més a més d’arreplegar l’obra pública, que en el meu cas són dues obres a Carrícola i el plafó de la Mare de Déu de Gràcia. Per a mi va ser una sorpresa que no inclogueren els tallers artesans i també va quedar fora una professora meua de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises. Consideraven tindre formació en ceràmica, però també treballar-la des del vessant del disseny”.

Albaida és un municipi amb un patrimoni ric en plafons, que ha crescut amb el retaule devocional de la Mare de Déu de Gràcia. Què has volgut transmetre amb ell?

– “Es va fer un plafó anterior a la Mare de Déu de Gràcia ja fa uns quants anys i desgraciadament el vandalisme es va fer amb ell. L’Ajuntament d’Albaida volia recuperar el paratge on es troba i vam anar a veure’l i era impossible restaurar-lo perquè existia menys del 35% de l’obra original. Em van encomanar el retaule nou i la meua opció va ser utilitzar d’icona la imatge de referència de la Mare de Déu de la capella de les monges. Em feia especial il·lusió, perquè la meua família prové d’aquesta barriada. A més a més, documentant-me vaig descobrir que en el segle XVII era un espai de devoció en moments de diferents pestes, que el veïnat s’encomanava a la Mare de Déu de Gràcia i la mort no arribava a aquesta barriada, tot i passar els cadàvers anant cap el cementeri. Casualitats de la vida, açò s’ha creuat en la meua vida en un any de pandèmia, com si la història es repetira”.

Com es guanya visibilitat artística vivint a Albaida, fora de les grans capitals?

– “Com apunta el meu marit, Juanjo, que s’encarrega de fer tot el treball de gestió per a exposicions i altres activitats artístiques, el principal avantatge hui en dia és que vivim en una societat globalitzada, en la qual tots els artistes estem connectats per internet. Abans s’havia d’estar a les grans capitals com Paris o Nova York per a tindre visibilitat, com li va passar per exemple a Josep Segrelles, però ara mateix no cal, han canviat molt les comunicacions i les maneres de divulgar l’art, fins al punt d’existir museus virtuals i d’obrir-se portes per a la creació”.

– Com ha marcat Josep Segrelles la teua obra?

– “Mare meua! Com dir que des de menuda tindre un pintor famós a Albaida era com un ídol, el cum laude per a les persones que volíem dedicar-se a pintar, que van ser els meus inicis: dibuixar i pintar. Aquesta gran fascinació ha anat creixent amb el pas del temps. Com més gran el fas, més aprecies el seu treball, no sols l’obra final, sinó el procediment. És amor i respecte a parts iguals. A més a més, la persona amb la qual compartisc la vida ha estat vinculada al Museu Josep Segrelles i coneix molt la seua vida. Vaig tindre la sort d’aprofundir en la seua obra i les meues primeres obres de modelatge estaven inspirades en el mestre, el primer que jo vaig admirar en la meua vida i en poder pensar en el seu univers de forma tridimensional. A poc a poc ha anat desapareixent la figura original de la qual jo bevia, per a començar la interpretació del tema que el mestre havia conegut en primera persona”.