Ontinyentrural.com, Jordi i Kike Mollà, aprofundeix en una família molt coneguda a la ciutat i ofereix un extracte del seu treball d’investigació dins de la sèrie ‘Temps era temps. Ontinyent a la memòria’, que es remunta als fundadors del “bar del poble”, el bar Jauja.
Entre els motius que ajudaren a la creació del Bar Jauja, l’any 1948, en destaca un: la celebració de la partida de pilota al carrer de l’Altet de Sant Joan. En aquell temps les partides congriaven a molta gent, tant de jugadors com de públic assistent.
L’afluència era tan notòria que a Francisco Martínez Bolinches li va vindre la pensada. Resulta que va esdevenir costum, mentre duraven les partides, que se’ls arrimara molta gent per demanar-los a la família una cadira per descansar, alguna cosa per a beure… així que Francisco, va demanar la fusteria familiar, ‘Muebles Martínez’, que li feren una barra. Quina devia ser la sorpresa del públic assistent quan van trobar-se una barreta de fusta proveïda de tot allò que necessitaven i alguna cosa més: beguda i aperitius gelats. Poc després van incorporar a la carta favetes, sang, fetge i els callos que, amb el temps, han esdevingut una de les senyes d’identitat del bar Jauja. És a dir, que des del bell començament els comensals ja comptaven amb la cuina que ha esdevingut un símbol del nostre poble i que encara hui s’ofereix com un tresor. Als amos d’aquell establiment mig improvisat se’ls havia girat feina. Havien d’atendre la barra els dies de festa, atendre la criança dels tres fills: Francisco, Vicente i Ramón Martínez Boscà, i també acudir allà on fora per proveir-se dels queviures.
En aquella primera etapa, l’establiment només obria els caps de setmana. La resta del temps romania tancat perquè allà dins hi havia les màquines de l’esmentada fusteria.
La família va regentar un tercer negoci en aquells moments: les rajoles hidràuliques. Una empresa que Francisco Martínez Bolinches va engegar just després de deixar el negoci de la fusteria. Faríem bé, arribats a aquest punt, de reconéixer la naturalesa emprenedora de Francisco Martínez Bolinches i, també, l’ajut inestimable de la seua dona, Paquita Boscà Sampedro, que sempre li va fer costat. La muller fou una peça fonamental que va ajudar a mantindre en marxa l’engranatge dels diferents negocis però també de la família. Una altra d’aquelles dones valentes que va treballar dins i fora de casa, de manera decidida i valenta. La trajectòria de l’empresa de rajoles hidràuliques va durar fins que les innovacions del sector els van deixar a l’andana.
La incertesa del camí a recórrer va topar amb l’embranzida que estava agafant el bar. Aquesta confluència va fer que Francisco Martínez decidira tancar la via de les rajoles per centrar-se en aquella altra que semblava decidida a arribar a bon port, amb l’ajuda del seu fill Santi.
Abans, però, s’havia de buscar un nom que li fóra escaient. El nom del bar té relació directa amb la ciutat homònima que hi ha a l’altiplà del Perú i a l’expressió popular ‘Esto es Jauja’, amb connotacions positives que es relacionen en un temps o un espai agradós i de bona estada.
La segona etapa del bar Jauja comença l’any 1953. Resulta que a Francisco Martínez Bolinches li va tocar la loteria. No foren molts diners, però va saber traure’ls un bon profit. Així va dur a terme la primera de les reformes d’aquell edifici primigeni. Això va esdevenir-se entre l’any 1956 i el 1958 i amb ella van canviar per complet la fisonomia de l’immoble, transformant la vella casa en un edifici modern. Els canvis, però, no s’aturaren ací. Aprofitant aquella reforma van habilitar la planta baixa per a ubicar el bar i, una vegada feta l’obra, el van arrendar a Rafael Morales. L’home va regentar l’establiment durant un període curt, quatre o cinc anys. Durant aquest temps la família Martínez es va centrar en el negoci de les rajoles. Però amb el temps va aparéixer la decadència. Fou per aquella causa que Francisco va proposar al fill dur ells el bar. I dit i fet, poc després el bar Jauja va passar a ser regentat per Francisco Martínez Bolinches i Santi Martínez Boscà. Amb el nou temps que s’albirava van arribar els canvis. Van convertir aquella barra inicial, en un local que reunia totes les comoditats que mereixien els clients i necessitaven els treballadors. L’establiment, a més, va oferir els seus serveis cada dia. La cosa, doncs, anava agafant forma. I així va ser com pare i fill, amb l’ajuda d’una germana de sa mare, el tio Nisio i un parell de fusters que els ajudaven els caps de setmana, van engegar aquesta segona etapa en què es consolida i professionalitza el negoci.
L’any 1974 va encetar-se una nova etapa al bar Jauja. Aquell any es va jubilar Francisco Martínez Bolinches i Santi, el fill, es va fer càrrec en solitari del negoci que havia ajudat a muntar i fer créixer. Res no li venia de nou. I prova d’això fou l’actitud amb què va encarar els nous temps que ja tocaven a la porta. De resultes d’això va nàixer la segona reforma de l’immoble. Era l’any 1989 i va convertir aquell edifici en l’immoble que tots hem conegut. O, almenys, la part baixa de la mateixa, ja que, entre els objectius que es percaçaven, estava el de separar la casa pròpiament dita del baix on s’ubicava el bar. També va saber mudar-li la cara a l’establiment, imprimint aquell aire modern que ha esdevingut tradició i que tots li hem conegut fins fa quatre dies.
Sabedor com era Santi que no n’hi ha cap negoci que puga quedar-se quiet, va decidir emprendre un altre camí que també va recórrer abans que ningú. En aquells temps uns pocs clients de confiança acostumaven a endur-se el menjar per a emportar. I ho feien en carmanyoles fetes de llauna que s’havien de tornar. Fins que un bon dia, Santi es va fixar que els del quiosc de Ca Joaquinet venien la nata en pots. Llavors se li va tornar a encendre la bombeta. I si feia ell el mateix? Per provar que no quede. I fruit d’aquell esperit de qui no té res a perdre va eixir una iniciativa que va quedar-se com un dels serveis essencials del bar.
Les coses venien ben donades. Bon vent semblava empényer aquella barca que donava aixopluc a qui el demanara. Com aquelles comparses que també han aplegat a servir, la primera d’elles, la dels Moros Espanyols. Però la realitat era la que era i el bar Jauja també es trobava a mercé de l’evolució d’un poble que res tenia a vorer amb aquell que havia vist nàixer el bar. L’expansió de la ciutat dibuixava altres pols que s’allunyaven de la plaça de Sant Domingo. Conscient d’aquest fet Santi va concursar per una concessió que l’Ajuntament d’Ontinyent havia tret a subhasta a sobre tancat. Es tractava d’un local que hi havia al parc del Mestre Ferrero, allò que en aquell moment era la part més nova del poble. Santi va fer la seua aposta i al remat aquella fou la guanyadora. Això va ocórrer l’any 1998. El Jauja es mudava amb un cognom ‘Jauja Parc’ per travessar el poble i situar-se cap allà cap on aquest basculava.
Santi i Maria Elena Vidal, la seua dona, mai van inculcar als fills la continuïtat del negoci. Però tot va canviar el dia que el més menut, Jordi, li va dir a son pare que volia estudiar rebosteria. Això no assegurava la continuïtat del negoci, però era el que més se li assemblava. I així van passar els anys fins que va arribar la data definitiva. Aquella que marcaria, no només la continuïtat del bar Jauja, sinó també el revulsiu que en avant necessitaria. Fou l’any 2005 quan els dos fills, David i Jordi Martínez Vidal, li van comunicar a son pare la decisió de continuar amb el negoci familiar. Santi va acceptar encantat. En avant seria la decisió conjunta de David i Jordi la que marcaria l’esdevenir del negoci.
La seua primera aposta va ser canviar el nom i el concepte del bar que tenien al Mestre Ferrero. Així va passar a anomenar-se ‘Zoco’. Més endavant, l’any 2018, els germans Martínez Vidal van dur a terme l’última de les reformes que ha patit l’edifici del Jauja. La nova fisonomia del local navega entre la modernitat i el record. Hui en dia, fer una passejada per la seua terrassa és confirmar l’èxit de model que van dur a terme els actuals propietaris. A les taules sovintegen diferents generacions de clients que es troben d’allò més a gust entre la tradició i la modernitat que ofereix en l’actualitat. Un equilibri ben difícil d’aconseguir i que hui és una de les senyes d’identitat del bar Jauja.