En l’imaginari col·lectiu d’Ontinyent quan parlem del Club Martínez Valls Bàsquet és impossible que no apareguen automàticament certs noms. Gonzalo Amador i Jesús Sanz són dos d’aquests referents. Tota una vida en un club, tota una vida compartint moments al voltant del bàsquet.
Quan des d’aquest periòdic se’ls va presentar la idea d’ajuntar a una de les parts més veteranes de l’Eset-Ontinet masculí, amb una de les incorporacions més recents, tots dos van pensar l’u en altre. Així ho vam fer. El Periòdic d’Ontinyent ha decidit reunir a aquests dos amants de l’esport de la cistella per parlar d’esport, d’amistat i de confiança.
No va ser necessari més de cinc segons d’entrevista per a adornar-se de l’encert de la decisió i que la química i la complicitat entre els dos és un fet.
Els primers records de Gonzalo són de quan ell tenia uns dotze anys, “anàvem a veure jugar a l’equip sènior, i Jesús era un xiquet de sis anys. Venia perquè el portava el seu pare”. En canvi, el més jove, destaca els records de Gonzalo com a entrenador seu en els Campus d’Estiu que organitza el club ontinyentí. Ara, un té 30 anys, mentre que l’altre 24.
És per això que el 7 de l’Eset-Ontinet ha sigut un referent per a Jesús. “Quan jo estava en les primeres categories, parlaven molt bé de la seua etapa com a junior. Després vaig anar fins a Almassora per a veure com el seu equip va aconseguir pujar d’Autonòmica a Nacional. És per ells pel que he estat jugant en Nacional aquests anys amb el sènior B. Això és admirable”, admet.
FAMÍLIA
Al llarg de tots aquests anys s’ha creat una complicitat especial entre els dos. Compartir una estona amb ells és endinsar-se en un viatge per la memòria, ple d’anècdotes i bromes privades. Fent un pas enrere i agafant un poc de distància es pot admirar que com eixa cançó d’Izal que els uneix, potser només eren un parell de xiquets, dos jugadors de bàsquet, que podien volar, jugar, competir, però no sabíem com fer-ho, i que primer un, i després l’altre seguint les molles de pa del primer, han aconseguit arribar alt, volant a l’híper espai del club que ha sigut i és la seua casa.
“Al final la nostra relació va molt més enllà de la pista. Hi ha molta gent en el Martínez Valls que sent com a part de la meua família, com si fóra un cosí… i Jesús és així. Li tinc una especial estima. Des de molt menut ha format part del club amb mi. Són records en el col·legi, en el poliesportiu, en els Campus”, narra Gonzalo. Eixa relació i estima ha sigut extensible també als seus respectius germans, Tono Amador i Àngela Sanz, també membres del club esportiu. Així, Gonzalo pensa que eixe “bon rotllo” que s’ha creat al llarg dels anys, “després s’ha traslladat a les vegades que hem jugat junts”.
I és que aquesta temporada no serà la primera que seran companys d’equip. Fa uns anys, Gonzalo va formar part del sènior B, “encara que doblava amb el primer equip”. D’eixos moments Jesús recorda com en un partit el rival es va burlar d’ells, “així que Gonzalo els va anotar 26 punts només en el primer quart”.
EL CAMÍ AL PRIMER EQUIP
Potser aquesta temporada siga la primera per a Jesús com a membre de ple dret de l’Eset Ontinet, però la seua trajectòria guanyant-se formar part del primer equip ve de lluny. Des del primer any com a jugador sènior ha sigut un dels escollits per a reforçar a l’equip A, però no va ser fins a la temporada 2018/2019 quan va tornar a coincidir a la pista amb Gonzalo. El jugador més veterà recorda que “Jesús va doblar en moltes ocasions i la veritat és que ho va fer molt bé”.
Ara, tornaran a coincidir en la pista, com a companys d’equip, i sent Jesús un més dins del sènior A. En aquest sentit, aquesta mateixa setmana ja han estat pujant els dos al poliesportiu per començar a treballar amb el nou entrenador, Saúl Blanco, de cara a la competició, que començarà el 17 d’octubre.
Serà una nova etapa dins d’aquesta amistat. “Lamentant-ho molt, et tocarà baixar el material cada dia. Seràs el més novell”, li avisa Gonzalo, una situació que Jesús accepta entre bromes. Una nova etapa que aquest últim comença amb molta il·lusió, i amb la tranquil·litat “que si tinc algun problema, si em passa qualsevol cosa, puc parlar amb ell”, i continua “tinc molts amics en el club i en l’equip, com Jorge Soler o Josep Soriano, que és més o menys de la mateixa edat que jo, però al final Gonzalo és la persona amb la qual més confiança puc tenir dins de l’equip. Hem estat sempre vinculats, d’una manera o una altra. Serà de segur un gran suport”.
Sis anys els separen. S’han vist créixer l’un a l’altre. Potser en altres sis anys en el futur els papers canvien. Potser Gonzalo siga vinculat al Martínez Valls Bàsquet, d’una manera diferent, i potser Jesús torne a parlar amb aquest periòdic, en aquesta ocasió compartint impressions amb altre jugador. Potser Jesús agafe el paper de veterà, de referent, i siga eixe amant del bàsquet que ensenye a volar en la pista a eixe principiant que pot fer-ho, però no sap com.