Lluís Espí arribava al món un 23 d’agost de 1932. Ho feia en el carrer de la Costanera d’Agullent. El seu pare, empleat en la companyia de ferrocarrils, seria traslladat a Alzira. I en la capital de la Ribera Alta la Guerra Civil va sorprendre la família. Aquell xiquet inquiet i curiós sempre recordaria els anys del terror i del drama que van deixar les bombes i el rastre de la mort. Durant tota la seua vida hauria de recordar el bombardeig sobre l’estació i els vagons embolicats en flames. Després d’aquest episodi, la família va tornar a Agullent on viuria la resta del període bèl·lic. Només el pare va romandre en el seu lloc a Alzira i allí hauria de reunir-se de nou la família una vegada va concloure la contesa fratricida.
Destí obrer
En el barri obrer de les Barraques va créixer un Lluís que, seguint la tradició religiosa de la família, va començar a ajudar en les eucaristies com a escolà. Allí s’iniciaria una vocació que va acabar arrelant i als 14 anys va partir cap al seminari de València. A penes dos anys, en 1948, després va ser un dels integrants d’aquella promoció que va inaugurar el Seminari Metropolità de Montcada. Després de guanyar una oposició es va convertir en alumne becat del col·legi El Patriarca de Sant Joan de Ribera.
En 1958 va cantar missa per primera vegada, a Alzira, on encara residia la seua família. El seu primer destí resultaria clau en la seua manera d’entendre i de practicar el sacerdoci, ja que va ser destinat al barri del Crist, un suburbi situat en la àrea metropolitana de València, entre Quart de Poblet i Aldaia. Allí va conéixer de primera mà la desigualtat, les necessitats bàsiques i la injustícia social. Aquella experiència, que a penes va durar un any, acabarien marcant el seu caràcter a l’hora d’exercir el ministeri.
Posteriorment, va ser traslladat al Port de Sagunt on exerciria com a vicari en la parròquia d’El Salvador. Allí va coincidir amb el rector Sebastián Teresí que li deixaria una empremta inesborrable durant aquells anys d’apostolat obrer en una zona que ja vivia immersa en conflicte permanent contra la dictadura franquista.
El novembre de 1963 va aterrar a Ontinyent, com a coadjutor en la parròquia de Santa María. En aquella època era Julio Roig el rector de l’arxiprestal i va encomanar al jovent sacerdot que es fes càrrec de la tasca d’apostolat obrer en la Joventut Obrera Catòlica (JOC). Al mateix temps ho va incloure com viceconciliario en la junta que s’havia format perquè en la zona situada més enllà del Pont de Santa María, al costat de la partida de la Casa de Sant Rafael, anava a crear-se una nova parròquia. El nou temple s’alçaria, just, on se situava el vell cementiri.
Durant tot aquest any 1964, Lluís Espí entraria en contacte amb la gent que anava arribant des de diferents punts d’Espanya a la recerca d’un progrés que assegurava el boom de la indústria tèxtil. Allí s’anaven establint i fins i tot, es va crear la primera junta de festes, l’embrió de la futura barriada i parròquia. Va ser en 1965 quan, finalment, es va fundar la nova parròquia de Sant Rafael i Lluis Espí seria nomenada primer rector, un càrrec en el qual romandria fins a l’any 2011.
No va ser un ministeri fàcil. Va haver de bregar amb el context històric. Una de les premisses del sacerdot agullentí va ser sempre defensar a la seua gent. Amb totes les conseqüències. Encara que aquestes inclogueren la cessió dels locals de la parròquia perquè se celebraren reunions clandestines de treballadors. Fidel al seu compromís amb l’Evangeli, va decidir obrir l’església i la parròquia a les veus dissidents enfront de la dictadura.
La vigilància i la pressió policial del franquisme es va fer més intensa en la dècada dels 70. Lluís Espí va haver d’intervenir davant la detenció d’alguns dels seus feligresos, destacats sindicalistes. Aquella defensa a ultrança de les llibertats i drets de les persones li van valer l’etiqueta de ‘capellà roig‘, sobretot des de les faccions més reaccionàries de la mateixa església ontinyentina.
Veu crítica
La seua veu crítica es va alçar sempre, enfrontant-se no poques vegades a la mateixa jerarquia de l’Arquebisbat de València. Van intentar remoure’l del càrrec i destinar-lo fora d’Ontinyent, lluny de Sant Rafael, però Lluís Espí va romandre fidel a la seua gent i a la seua causa. Fins que en 2011, després de 46 anys com a rector, va ser substituït per Juan Pablo Tomás.
Enrere quedava, sobretot, un immens llegat al capdavant de tots aquells grups que van anar sorgint en la parròquia i es van adaptar a cada temps. La JOC a l’inici, però també el Club Jove que va servir de punt de trobada per a tota una generació. Les catequesis. El moviment júnior. Les festes del barri. Tota la seua labor pastoral i d’administració dels sagraments. Els últims onze anys els va residir en el seu municipi natal d’Agullent. No obstant això, sense deixar de mantenir la seua visió crítica per exemple en casos com l’Herència Nadal, es va mantenir molt vinculat a l’església local i a la seua ciutat d’adopció. En els últims temps es va mantenir molt actiu com a simple voluntari de Càritas en el Centre de Dia del Proyecto Hombre. A més participava, sempre que podia, en les activitats institucionals com a Fill Adoptiu de la ciutat.
Curiosament, les últimes setmanes les va passar en la residència de la Saleta. El destí li tenia reservat morir en el barri que li havia donat la vida.