A principis del mes de gener, Lucía Vidal Otero agafava un vol amb destinació Nepal. Una aventura que tenia com a objectiu dur a terme un projecte de cooperació a aquest país, a través de ‘Fisios Mundi’ i col·laborant amb les fundacions ‘Si Asha’ i ‘Família d’Hetauda’.
Aquestes entitats treballen per a donar recursos a persones amb paràlisi cerebral, síndromes cromosòmics, autisme i discapacitat intel·lectual al llarg de les set províncies del país i acaba d’inaugurar una nova escola i un centre ocupacional a Katmandú. En aquesta escola i centre, a la capital de Nepal, és on aquesta fisioterapeuta ontinyentina es troba actualment. “El meu treball es basa en la formació del personal local, concretament de la xica que s’encarregarà a partir d’ara de l’àrea de fisioteràpia.
L’objectiu és que no depenguen de nosaltres (els cooperants). Així, aportem els coneixements necessaris per a poder continuar el projecte”. Lucía ja tenia experiència anterior treballant com a fisioterapeuta a centres ocupacionals i encara que creu que les necessitats respecte al tractament són les mateixes a Espanya que a Nepal, “mantenir i augmentar la qualitat de vida i assistir perquè les persones puguen ser el més independents possible”, sí que admet que hi ha certes diferències. Per a ella, aquestes resideixen en “la falta d’un abordatge específic a primerenca edat, el que dificulta una evolució més favorable”.
Falta de recursos
La cultura és un factor molt determinant. Així, explica que l’estigma i la falta d’ajudes fa que a Nepal un gran percentatge de persones amb diversitat funcional no haja rebut mai cap educació ni tractament, o que aquest no haja sigut especialitzat. “Les creences religioses i el desconeixement en general provoquen exclusió i discriminació cap a aquestes persones” conta l’ontinyentina, i incideix que encara que noves lleis al país estan enfocades a canviar aquesta situació, “el suport real és escàs. Per part de l’administració pública no hi ha centres que proporcionen una atenció especialitzada, així que les ONG treballen perquè puguen continuar evolucionant”.
Per això pensa que “el paper del voluntari és més enriquidor quan ofereix recursos a llarg termini, en aquest cas empoderant amb coneixements”. Per a Lucía Vidal aquesta experiència és un aprenentatge continu. “Segueix sorprenent, dins del marc cultural, la discriminació respecte a gènere, castes (classes socials) i condició. Problemes o situacions que no ens plantegem al nostre entorn més proper, adquireixen altres dimensions a països en desenvolupament” reflexiona la fisioterapeuta.
Els motius que li van fer unir-se al projecte que ‘Fisios Mundi’ està desenvolupant a Nepal és, entre altres motius, el treball per la inclusió al món laboral de les dones, que treballen en aquesta escola i centre ocupacional; l’oportunitat de desenvolupar-se que se li dóna a totes les persones ateses en aquests centres i el fet que això continue sense una dependència directa dels voluntaris de l’ONG.
En definitiva, el que mou a aquesta jove, des d’Ontinyent fins a Katmandú,no és ni més ni menys que “continuar nodrint-nos bidireccionalment i treballant per la inclusió”.