Mara Blasco acompanyada de diferents xiquets prop de la frontera d’Ucraïna, a la seua esquerra Ilona Myskho.
Trenta-tres dies és el temps que ha hagut de passar perquè Mara Blasco, veïna d’Albaida, pogués tornar a escoltar la veu d’Ilona Myskho, la xiqueta ucraïnesa que acull a l’estiu i Nadal gràcies a l’ONG Infància de Nad. El silenci i la desesperació han acompanyat a Blasco en les últimes setmanes després de no rebre cap classe de notícia de la menor. L’última vegada que va parlar amb ella (5 de març) les tropes russes havien pres el control de la zona i el baluern de les bombes s’escoltava prop de la seua casa, de fet, un tros de míssil els va arribar a caure al jardí.
Malgrat el buit que va experimentar durant aquest temps, finalment el 7 d’abril tot va canviar, i després de més d’un mes, Mara va poder tornar a parlar amb Ilona i la seua mare biològica. No obstant això, dies abans tenia les primeres notícies de la xiqueta després d’haver-li fet arribar aliments i productes bàsics. “Uns dies abans de parlar amb Ilona sabia que estava bé, perquè a través d’un contacte vaig enviar diners perquè els portés menjar i em va passar una foto d’ella”, explica a aquest periòdic. “Aquesta persona estava en contacte amb l’Exèrcit ucraïnés, per la qual cosa va poder moure’s amb una certa facilitat fins a arribar al llogaret on viu Ilona amb la seua família”, segueix. A pesar que la zona havia estat alliberada de les tropes russes, el pas d’aquestes per allí havia deixat milers de mines antipersones per camins i terres, per la qual cosa moure’s sense precaució pot tenir un final fatídic.
La segona part era la més complicada. “La mare d’Ilona volia que la xiqueta tornés a Espanya, però no tenia diners per a poder transportar-la fins a la frontera”. Va ser en aquest punt, quan Mara va preparar la maleta i va viatjar el dissabte 9 d’abril fins a Ucraïna per a portar de tornada a la menor. “Gràcies a una cadena de gent que em va ajudar des del principi vaig aconseguir que una persona de confiança transportés a Ilona fins a Leópolis i allí es va quedar amb un matrimoni molt amable mentre jo viatjava fins a Polònia”, relata. “Jo me’n vaig anar sola a la frontera sense saber el que havia de fer, amb l’esperança de poder entrar a Ucraïna per la nena o veure si me la treien”.
Les 7 hores més llargues de la seua vida
Però la incertesa va anar agafant pes a mesura que arribava el dia que Ilona havia de passar la frontera. “L’home amb el qual viatjava Ilona no podia sortir de la frontera [en tractar-se d’un home i major de 18 anys] i jo tampoc podia entrar perquè no tenia el passaport”. Sola i amb tot just cobertura, Mara va haver de passar més de set hores en la intempèrie en Medyka (frontera de Polònia amb Ucraïna) amb l’esperança de retrobar-se amb la nena. Segurament van ser les hores més llargues de la seua vida.
“Al final va haver de treure-la un xic amb discapacitat, que era l’únic que el podia fer”, conta. Les possibilitats d’eixir del país són escasses, els homes majors d’edat estan obligats a romandre dins de les fronteres, excepte escasses excepcions com aquesta. Aquell moment va quedar gravat en la ment de Mara: “Recorde veure a Ilona i arrencar a córrer cap a dins de la frontera, el guàrdia em va deixar passar, m’havia vist sola moltes hores esperat a la xiqueta. Va ser un moment molt bonic, vaig abraçar a Ilona i al xic que l’acompanyava, va ser molt fort”.
Finalment, el 17 d’abril Mara i Ilona agafaven un autobús de l’ONG Junts per la vida i després de dos dies de viatge arribaven a Albaida. Ara s’està recuperant a poc a poc del viscut, i en unes setmanes Mara espera que comence el col·legi. “Ha estat molt dur per a ella, necessita dormir amb la llum i la porta oberta. Ella no està com abans, està espantada, és conscient del que ha viscut i de la situació que viuen els seus pares, espere que aviat es recupere”, conclou.