María Castells León és una de les fundadores de l’Associació per la Defensa i Integració dels Malalts Mentals (ADIEM) i ha sigut reconeguda per la seua trajectòria dins l’associació i per ser una peça indispensable perquè a Ontinyent es consolidaren els serveis per a aquest col·lectiu de persones. Una llavor que ha contribuït a alleugerar l’estigma social de la malaltia, en pro de la integració.
– Se li ha fet un homenatge per part ADIEM, què significa aquest reconeixement?
– “Jo he rebut més de ADIEM del que he donat. Encara que des de 2002 no estiga el meu fill, he continuat lluitant, al costat d’altres mares, per a aconseguir recursos destinats a les persones amb malalties mentals. I em sent molt satisfeta perquè els usuaris han sabut aprofitar aquests serveis i utilitzar-los, són persones que han respost i sempre m’he sentit integrada pels meus companys de la junta directiva”.
– Sempre s’ha mantingut en un segon pla, mai es va plantejar ser presidenta?
– “Mai he volgut ser presidenta, perquè considere que no tinc la preparació acadèmica que es requereix en aquest cas, ja que ADIEM gestiona tots els serveis que ofereix i ha de ser una persona amb formació. La primera va ser Maruja Cambra, una dona treballadora i molt lluitadora, però ens faltava eixe saber. Després va arribar a la presidència Julia Flores, que era advocada i, quan ella se’n va anar, vam tindre uns anys molt difícils perquè les dones que estàvem no teníem preparació, encara que posàvem tot de la nostra part, fins que va arribar Vicent Sanchis. A més, jo sempre he parlat allà on he anat com a mare i crec que eixa visió també és necessària”.
– És una de les fundadores d’aquesta entitat, en un moment en el qual Ontinyent no tenia recursos de salut mental, com va sorgir?
– “Principalment, érem un grup de mares que estaven vivint moments crítics i no sabíem on anar, perquè no teníem recursos i els nostres fills i filles estaven a casa amb malalties mentals. L’associació es va legalitzar en 1995 i en aquesta tasca ens va ajudar moltíssim Jaume Ferrándiz, l’actual gerent de ADIEM, que sempre ha tingut l’afany de fer més i de col·laborar. Abans que nasquera el Centre de Rehabilitació i Integració Social (CRIS), ja donàvem un servei i venien altres dones a explicar-nos els seus casos, que eren similars als nostres”.
– Com va evolucionar la situació?
– “No paràvem d’anar a Caixa Ontinyent a demanar una seu; anàvem a l’ajuntament a demanar-los a Inma Llin i a Mª Àngels Mora, que ens ajudaren, que els nostres fills estaven tirats en la Plaça Sant Domingo i terceres persones s’aprofitaven de la seua malaltia mental i els venien drogues. Aquesta situació agreujava més la seua situació. Les mares estàvem desesperades, fins i tot jo vaig arribar a fer vigilància en el cotxe en aquesta plaça i li vaig plantar cara a un dels traficants i vaig rebre amenaces. Ho vaig posar en coneixement de la policia i van prestar més atenció”.
– Quan van començar a veure els fruits de les seues gestions?
– “Un dia, en Caixa Ontinyent, ens atenia amablement el responsable d’Obra Social, Vicent Ortiz, i ens deia que hi havia cua per a fer seus, que no era conscient de la urgència d’aquesta necessitat social. Fins que li vaig dir que mirara per la finestra que donava al Sant Domingo i que observara en quina situació es trobaven els nostres fills cada dia. A partir d’ací, Vicent Ortiz va anar agafant consciència de la problemàtica, ens va ajudar moltíssim i fins i tot ens va acompanyar personalment a la Conselleria, juntament amb la regidora Mª Àngels Mora, per a veure com legalitzar l’associació i començar a demanar recursos. Estem molt agraïts per la seua ajuda, tant de Caixa Ontinyent, com de l’Ajuntament de la ciutat, al llarg del temps, perquè ens han donat el seu suport partits polítics de totes les tendències, així com els alcaldes, encara que especialment Jorge Rodríguez que ens ha tractat sempre d’una forma molt especial”.
– Què ha suposat la gestió de l’actual president, Vicent Sanchis?
– “La seua entrada no va ser un baló d’oxigen, va ser un zeppelin per a la nostra associació. Ell és molt intel·ligent i molt treballador i vol involucrar-se, no es conforma amb el que hi ha i sempre vol millorar els recursos. Ell també tenia el mateix problema, com els centenars de mares i pares, però que no s’involucren per a res. Ell va entrar en un moment molt difícil i amb la seua capacitat de gestor, de seguida ho nomenem president. Era la persona que necessitàvem, perquè ha sabut també arrossega a la resta. Ara comença a entrar gent jove i és necessària, perquè els que quedem som majors. I ara hi ha molts serveis que gestionar: el CRIS, el Centre de dia, el SAI i els habitatges tutelats”.
– Com valoraria l’aportació de ADIEM a la societat ontinyentina?
– “ADIEM ha sigut la televisió informativa de la malaltia mental. Hem fet un paper divulgatiu i actes per a desmitificar l’estigma social i com recull el nostre nom hem treballat per la defensa i integració de les persones malaltes, perquè no són diferents de les que tenen qualsevol tipus de malaltia”.