L’ontinyentí Rafa Gandia Borredà ha estat l’encarregat d’impartir la conferència principal, en l’acte de presentació del programa de les festes de Moros i Cristians d’Alcoi, en el Cercle Industrial. Una cita en la qual es congregaven les autoritats festeres i polítiques d’Alcoi i Ontinyent, al costat del públic en general.
Baix el títol ‘Les Ambaixades: l’argument de Moros i Cristians’, aquest moro marí feia un recorregut històric, literari i geogràfic per a analitzar l’acte dialèctic més característic d’aquestes celebracions. Per al treball de recerca i redacció de la ponència compartia autoria amb el seu pare, l’investigador de la festa Rafael A. Gandia Vidal. Tots dos rebien una escultura de Sant Jordi de part de l’entitat festera alcoiana, en reconeixement de la seua labor.
Citant a José Luis Mansanet: “Una frase adequada arriba al cor del poble més que mil trabucazos” obria l’ontinyentí la seua ponència, en la qual anava desgranant la importància de les Ambaixades: “Són l’argument de les festes i les que els donen sentit. Són les que ens conten el que va passar i l’eix central al voltant del qual gira tot el drama teatral morocristiano”, explicava.
En la incursió històrica apuntava els precedents d’aquesta pràctica dialèctica, remuntant-se a la poesia culta àrab-andalusina que van conrear, entre altres, “les arengues dirigides a exaltar la Guerra Santa” i al vers juglaresco. A partir d’ací, tot un esdevenir al llarg dels anys que es deté en 1.150, a Lleida, on situa “el primer exemple” de les Ambaixades. Es tractava d'”una dansa de moros i cristians amb renyit combat“, que es va realitzar amb motiu de l’enllaç matrimonial entre Ramon Berenguer IV i Na Petronila, filla de Ramir II d’Aragó.
La labor evangelitzadora a l’altre costat de l’oceà Atlàntic, a partir del descobriment d’Amèrica en el segle XV, va portar amb si “una explosió de representacions, conegudes generalment com a Danses, amb diferents temàtiques”.
A mesura que es desenvolupe el teatre, “apareixen més autors i comèdies relacionades amb la temàtica morocristiana“. És en aquest punt, quan Rafa Gandia Borredà començava a desgranar etapes, autors i obres literàries que recullen la presència de l’enfrontament entre cultures. Arribat als segles XVIII-XIX, destacava els casos de Caudete, Zújar i Onil. Aquestes últimes, constitueix el punt de partida de les Ambaixades de Villena, Saix i Petrer i com aquestes últimes, en particular la mora, tenen influència sobre altres poblacions. “Mètrica i estilísticament les Ambaixades d’Alcoi configuren una exquisida amalgama, que podria explicar la seua procedència diferent o influència externa a l’hora de compondre-les”, apunta.
El ponent apunta que “la reciprocitat, la influència o l’adopció entre textos de diferents poblacions és un fet provat, amb les oportunes adaptacions toponímiques”. Pel que respecta a les Ambaixades vuitcentistes, com les d’Ontinyent, Rafa Gandia indica que “no sols servien per a exaltar valors com el patriotisme, sinó que permetien als autors reivindicar els seus pensaments socials i polítics“. En el segle XX, l’argument historicista “perdrà força” i s’imposarà “un llenguatge més d’acord amb el context argumental del segle XIII”.
El ponent incidia, al final de la seva intervenció, en el text de Melchor Vilaplana, “escrit en valencià per a les festes d’Alcoi i, en principi, per a la filà de Llauradors-*Maseros”. Es tracta d’una Ambaixada secundària, una espècie de “pròleg respecte al propiacte de l’Ambaixada mora“, que Gandia situa entre 1827 i 1833 i que qüestiona la data d’origen d’aquesta filà alcoiana, situada en 1842.