Ricardo García és conegut per la seua professió, la de fotògraf, ja que pel seu estudi han passat milers de persones. Va començar a treballar a Ontinyent amb Jaime el fotògraf i va continuar aprenent d’un dels fotògrafs més prestigiosos de València. Posteriorment, es va establir a Ontinyent, amb la seua primera botiga, al carrer Maians, I, amb el pas dels anys, va arribar a tindre dos establiments més, en Sant Rafel i Sant Josep. Encara que el gruix del seu treball es basa en la fotografia d’estudi, també va immortalitzar moments importants per a la història local.
El seu caràcter afable ha sigut la seua “marca de la casa”. Ricardo García ha dedicat tota una vida a la fotografia i sap, que la psicologia, és fonamental en la professió.
– Ha participat cedint fotografies de les festes de la Puríssima per a una exposició sobre el centenari de la junta, Quins records té?
– “Els vincles amb les festes de la Puríssima van començar molt prompte. Quan estava d’ajudant amb Jaime el fotògraf, vaig fer fotos amb motiu de la coronació de la Verge. Quan vaig tindre el meu estudi, fotografiava a les Camareres i es va convertir en una tradició. Encara que un altre fotògraf va intentar ser ell el que s’encarregara de fotografiar-les, la junta va tractar la qüestió i van decidir que fora jo el que continuara amb aquest treball, la qual cosa resulta molt gratificant. Al llarg dels anys van ser centenars de cambreres les que van passar per l’estudi. Fins i tot em van donar un quadre que m’acreditava com a fotògraf oficial de la Puríssima”.
– Com va començar en el món de la fotografia?
– “Jo tenia 14 anys, quan vaig veure el cartell en el fotògraf Jaime, que buscava un aprenent, em vaig oferir i vaig començar a treballar l’endemà. No sé per què, però la fotografia m’ha agradat sempre, en el seu vessant artístic. Puc dir que he tingut molta sort en aquesta vida. Jaime em va ensenyar les bases de la fotografia, perquè ell sabia molt, el problema és que no tenia mà esquerra per a tractar amb els clients. Fotografiava a les Camareres de la Puríssima i si alguna no es veia bé, acudia a mi, per a veure si podia retocar la foto, perquè quan es queixaven del resultat ell els deia: “la càmera és com un espill, si poses un ruc davant, un ruc que ix”. A mi això m’afectava i em va servir per a donar un altre tracte als clients. Jo posava les fotos en un sobre i quan tornaven, els comentava que havia fet tot el possible i s’anaven satisfetes, quan en realitat no les havia tretes del sobre. No ho feia amb mala intenció, era perquè se sentiren millor i funcionava”.
– Va treballar també a València amb un conegut fotògraf, què va aprendre d’ell?
– “Vaig tindre la sort de treballar amb Juan Antonio Cuesta a València, compaginant-ho amb el servei militar. Ell era el fotògraf de l’alta aristocràcia en la capital i fotografiava a les falleres majors de València. Amb ell vaig aprendre algunes tècniques noves i, sobretot, com tractar al client. Per a fotografiar a la fallera major, li dedicava un temps especial. Treballant amb ell vaig viure una experiència que encara recorde, vam fer fotos en els alts forns de Sagunt i ens vam posar uns vestits especials per a resguardar-nos de les altes temperatures i poder treballar”.
– Ha viscut esdeveniments històrics en primera persona, recorda especialment algun?
– “Sí, he sigut testimoni de molts esdeveniments històrics. Un d’ells és quan vam ser una expedició d’Ontinyent al palau de la Zarzuela, a una audició amb els Reis d’Espanya, per a sol·licitar la seua presència en l’II Congrés de la Festa de Moros i Cristians, en 1985. Jo vaig anar per mediació de Vicente Simó, amb qui m’unia una estreta amistat. Finalment, com tots saben, va vindre la infanta Cristina. De fet, jo ja havia fotografiat a Joan Carles I, però quan era príncep i va visitar l’empresa Paduana. En aquella ocasió, vaig fer coincidir al príncep amb el meu pare, que era operari d’una màquina en Paduana, per a poder fer-los la foto junts. També recorde fer-li fotos a Julio Iglesias en la Glorieta, quan era molt jove. No em van deixar entrar al camerí, però quan va eixir a cantar li vaig fotografiar. I en el meu àlbum de records també guarde la vivència d’haver sigut corresponsal de l’agència EFE, però només per a cobrir l’Ontinyent CF, quan estava en 2a divisió. Com en aquells moments eren encara rodets de pel·lícula, ho portava al tren i el deixava al revisor del tren, perquè a València el recolliren de l’agència. Un altre esdeveniment impactant va ser la nevada de 1980, que va provocar que s’enfonsara el sostre de moltes empreses i també vaig anar a documentar-lo fotogràficament, en aquesta ocasió, per a l’assegurança”.
– Per a fotografiar en l’estudi, quins recursos utilitzava?
– “Jo recorria a diversos recursos a l’hora de fer les fotos d’estudi. Per exemple, als xiquets els donava una pilota o un joguet perquè agafaren confiança i després posaren naturals. En el cas de les Camareres, gastava un pal, perquè tragueren el cap d’una banda, creant un efecte dinàmic en l’enquadrament. A més, per a les fotos de primera comunió tenia un escenari de fusta, amb forma de capella, que donava molt de joc. En el cas de les bodes, si hi havia una diferència d’altura, posava llibres davall del nuvi, perquè s’igualaren”.
– Però el caràcter afable, quin paper ha jugat en la seua professió?
– “Jo tenia diplomàcia a l’hora de tractar amb el client, perquè el meu caràcter és així i també perquè ho vaig aprendre. Tots voldríem ser bonics i alts, però la realitat, en general, és una altra i no hi havia necessitat de recalcar-ho, més bé intentava empatitzar, aplicar la psicologia”.
– A l’hora de fer balanç, què li ha aportat la fotografia?
– “Moltes coses, perquè gràcies a la meua professió també vaig conéixer a la meua dona. Resulta que a Albaida no hi havia fotògraf i em va telefonar la reina de festes, que si els podia fer les fotos. Li vaig comentar que sí, que un dia vinguera ella, i un altre dia, les deu dames. Entre elles hi havia una xica que em va cridar l’atenció i, a partir d’ací, va començar la relació”.
– Quan la gent et para pel carrer per a dir-li que encara recorden quan els va fotografiar en els moments més importants de les seues vides, com se sent?
– “Em dona molta satisfacció. M’agrada fer-me el despistat, perquè em conten els detalls. En eixe moment li dic a ell: me’n recorde de tu, però tenies més pèl… o a ella li dic que està igual o més bonica. Són converses molt agradables i estic molt agraït”.