Juanjo Conejero, treballador del servei municipal, i Mercedes Pastor, regidora del Cementiri, ahir.
Entre els passadissos que deixen les tombes, Juanjo Conejero recorre el pati 2, on existeixen fins a 329 fosses i reconeix que la gent “té dificultat per a interpretar el cementiri”. Juanjo Conejero és un dels funcionaris adscrits al servei municipal del camp-sant ontinyentí. Assenyala un dels objectes que es troben després d’una de les tombes. Una paella en la qual es cremen papers i herbes aromàtiques. És un dels rituals associats a les honres fúnebres que segueixen els ciutadans de l’Est per a recordar als seus morts. Durant quaranta dies consecutius fan acte de presència. Cada dia. A vegades aquests ritus, vinculats a la religió ortodoxa, xoquen amb els hàbits i costums locals. Es fa rar.
Però el pati 2, el de les fosses de terra, està sent acaparat per aquests ciutadans immigrants que arriben a Ontinyent i ací deixen la seua vida. En els últims anys, en concret des de 2013, s’han produït fins a 9 enterraments en el sòl, alguna cosa que s’havia tornat inusual, una pràctica que va anar decaient, fins a gairebé desaparéixer, a partir de la dècada dels anys huitanta del segle passat. “Ells, per la seua creença, són partidaris de donar terra als seus morts”, puntualitza la regidora delegada del Cementiri Mercedes Pastor referint-se a l’auge que aquesta modalitat ha anat adquirint entre els arribats des de l’antic teló d’acer. La regidora i l’operari passegen entre mausoleus de marbre que han anat trencant la línia horitzontal d’aquest espai. Entre els enterrats en aquest segle a penes hi ha ciutadans locals. Un jove de vint-i-huit anys mort en 2002. Un ancià de noranta-set anys. Predominen búlgars, romanesos, armenis.
Des de 1943
El pati 2, en el qual se situen les fosses, es remunta gairebé als primers anys d’aquesta nova instal·lació. En 1943 està datat el primer enterrament en el sòl. En aquella època va conviure l’ocupació simultània de fosses i nínxols. En aquest pati hi ha zones on encara queden moltes làpides blanques, reflex de la pobresa i de les condicions de salut d’aquella amarga postguerra. Són enterraments, sobretot, de criatures nounades que no sobrevivien a penes en una època tan dura. Cal recordar que l’índex de mortalitat va aconseguir el 10% entre els anys 1944 i 1945 (en l’actualitat a penes és del 0,27%). El cementiri és una narració oberta que relata aspectes, a vegades sòrdids, de la nostra manera de viure i morir. En aquest pati, algunes fosses contenen els membres amputats a l’hospital a alguns pacients.
Durant molts anys, a més, arribar a la tomba no era tasca fàcil. No existia la porta que dona accés directe a aquest pati 2. Es baixava el fèretre a braç, per les escales del pati superior on està l’entrada principal a la instal·lació. Algunes coses, no obstant això, no han canviat. Cada enterrament en fossa obliga a gairebé una jornada en la qual els treballadors municipals caven en terra i, en el moment final, descendeixen el taüt amb cordes entre quatre persones.
Remodelació
Altres coses sí que han variat. Per exemple, l’aspecte que presenten les 324 fosses. Totes elles alineades, ben delimitades, uniformes en una extensió de 3.300 m² en la qual els nínxols ja estan tots ocupats. “Va ser un dels objectius quan vaig accedir a la regidoria”, explica Mercedes Pastor “perquè es produïen situacions inconvenients en les quals la gent passejava per sobre de les tombes perquè no sabien on estaven exactament”. Va ser a partir de 2015 quan es va decidir escometre la degradació que presentava aquest pati i revertir la seua situació. Hui llueix com qualsevol camp-sant europeu.
Aquest era l’aspecte previ a la remodelació iniciada en 2015.
