L’últim episodi viscut amb l’Ajuntament d’Ontinyent respecte a la iniciativa de liderar un clúster tèxtil local m’obliga a manifestar la pública discrepància amb la realitat inventada des de l’alcaldia.
No és nou, però la visió que es projecta des de l’alcaldia d’Ontinyent i com la dissenya -i publica- el cap de gabinet en diversos mitjans és un exemple de manipulació i de tergiversació de la gestió municipal.
Tampoc és nou que molts periodistes es lamenten, sotto voce, que els “suggereixen” publicar tal qual les notes de premsa (sense contrastar) o allò que li interessa a l’ajuntament perquè són uns bons clients. El mateix ocorre amb empresaris, que es queixen de les actituds de l’alcaldia i se senten, en alguns casos, utilitzats perquè només els busquen per a eixir en la foto. En altres casos, com el recent Pacte per la Sanitat, associacions de veïns et confessen que no participen per por a represàlies. Tot això està passant, és la realitat, a Ontinyent. Ha tornat l’estil d’una altra época.
Ontinyent no pot ser una illa, una aldea gal·la que va en contra de tot allò que està més enllà de la rodona del parc de bombers. Ara, és temps de cooperar entre totes les administracions.
Dissortadament, la realitat no és eixe món on Ontinyent està al capdavant de tot i marca el camí. A pesar que les notes de premsa de l’ajuntament col·lapsen els correus electrònics de les redaccions, ràdios, tv i diaris digitals i vulguen vendre la gestió municipal com una avantguarda. Tot açò no és més que una cortina de fum per tapar el que abans he descrit i, també, per ocultar les pors que els angoixen.
Eixe temor a la incertesa el paga la societat d’Ontinyent amb un excés de cesarisme com, per exemple, l’aprofitament mediàtic de la pandèmia i l’impuls d’una iniciativa que, en realitat, excedeix de la competència local.
L’ajuntament és conscient que aquesta iniciativa va més enllà de la seua competència. A pesar d’això, es llança a una campanya mediàtica en la qual importa més la foto que la realitat. De nou, aquesta se’ls cau damunt quan l’interventor els adverteix que potser un ajuntament no pot liderar açò i han de demanar permís a la Direcció General d’Indústria, que està sota la meua coordinació dins de la Conselleria.
Si l’estratègia de l’ajuntament d’Ontinyent fóra més intel·ligent no els portaria a l’enfrontament innecessari amb un alt càrrec de la Generalitat, com és el meu cas. La col·laboració sempre serà un benefici per als ciutadans.
El conveni amb ATEVAL podria no haver-se signat si ens atenem a que un ajuntament, encara que siga a major glòria del seu alcalde, no pot liderar cap iniciativa com un clúster perquè és una responsabilitat d’àmbit superior. La resolució de Conselleria, la competent en la matèria, admet l’ajuda com una subvenció municipal a una associació empresarial. L’encarregada de traslladar la informació a l’Ajuntament va ser la Direcció General d’Administració Local.
Ontinyent i el tèxtil no poden caminar a soles en el mercat internacional. Açò ho saben perfectament els empresaris experts en l’exportació que tenim a la ciutat i a la comarca. Ells, més que ningú saben que no es pot anar per lliure.
La resta és un intent d’aïllament que només persegueix el lluïment personal i el protagonisme populista. Açò no aporta res a Ontinyent, només provoca victimisme perquè, a soles, no anem enlloc.
És lamentable el que està ocorrent en el que portem de legislatura municipal. Per això vull fer pública la meua discrepància. No és el camí. La realitat és una altra a com es projecta des del gabinet d’alcaldia.
Per Rebeca Torró Soler. Secretària Autonòmica d’Economia Sostenible i Sectors Productius