L’ontinyentí Francisco Prieto viu a Mont-real, el Canadà, des de fa 6 anys, on ha pogut dedicar-se al que ha sigut el seu somni i la seua vocació des de ben xicotet: fer videojocs. I això que imaginava amb un dels seus germans, Santiago, i que per a ell era ciència-ficció, ara s’ha convertit en una realitat. Després d’estar 5 anys treballant en el Canadà com artista 3D, a finals de 2018 ha entrat a formar part de l’equip d’Ubisoft, una de les empreses més punteres de videojocs del món. Una de les seues majors virtuts ha sigut ser autodidacta en allò que sempre li ha agradat i estar en continua formació.
La seua vocació professional ha sigut el món del 3D i perseguint aquest objectiu, Francisco “buscava eixir d’Espanya. A través d’uns excompanys de feina em vaig ficar en contacte amb una empresa anomenada Pixi Studio. Després de molt insistir, enviar proves de treball i centenars de correus van acceptar ajudar-me amb els papers d’immigració. Sense aquest tràmit m’haguera sigut impossible, ja que les diligències amb el govern del Canadà són molt complexos”. Per això, en agraïment a aquesta empresa, l’ontinyentí quan va obtenir la residència permanent, “els vaig preparar a tots mones de pasqua i truita de creïlles, els va sorprendre d’allò més, ja que ja no treballava allí”, conta com anècdota.
Francisco prové d’una família molt implicada en el sector de la restauració i la gastronomia, en el que ell també has estat implicat. “Vaig estar treballant una temporada per la crisi, però estic molt content perquè he pogut recuperar el meu camí professional. A pesar que considere que se’m dóna prou bé, tenint en conter que vaig tindre una mestra increïble, ma mare, mai ha sigut la meua vocació”, explica.
Precisament, una de les coses que més li ha xocat del Canadà ha sigut la manera de menjar d’allí, “jo venia molt acostumat a guisar i a menjar de casa, i ací no tenen tant costum de fer-ho. Per altra banda, els canadencs són increïblement gentils i educats, però molt més reservats que nosaltres. Es troba a faltar l’extraversió de la gent de València”. La meteorologia també ha sigut tota una sorpresa, “cap roba d’Espanya aprofita per a aquest fred. Quan ixes una estona t’has d’equipar molt bé, amb malles tèrmiques, dues camisetes tèrmiques, l’abric d’hivern, botes i grampons. A part d’açò, l’horari dels canadencs està menejat 2 hores més prompte”.
Si alguna cosa troba a faltar d’Ontinyent és el menjar. “La coca de Fira, de forn, les carxofes, les llonganisses, els pebrassos, ai els pebrassos!”, afirma amb nostàlgia.