La finca de Na Cristina deu tindre entre dos i tres segles d’antiguitat i la seua construcció s’ha supeditat en tot moment a les necessitats existents. És per això, i per l’escassa historiografia al respecte, que hui ens resulta tan difícil establir una cronologia més o menys precisa que explique el resultat final. La visitem de la mà de Miguel Gandia, qui pareix comboiat de vorer algú que s’interessa per aquell indret que, tot i no ser de la seua propietat, el sent com a seu. No debades ha nascut allí i s’ha passat tota la vida fent de mitger.
L’entrada principal dóna accés a un pati que situa el visitant davant per davant de les diferents dependències que s’obren per totes bandes. Es tracta d’un espai ampli, guanyat per l’herba que creix sense cap mena de contenció. A l’altra banda del patí hi ha la part més antiga de la casa. Aquella on abans vivien els mitgers i que queda al costat mateix de l’habitatge que ocupaven els amos.
Segons s’entra a mà dreta, en començar el patí, hi ha un espai que queda per sota de la resta i al qual es pot accedir per una escala malmesa. Allà al fons encara perviuen les restes d’un antic corral que en el seu moment va arrecerar uns quants caps d’ovelles i cabres.
Nosaltres entrem a la casa per la construcció que tanca el patí per la seua part de ponent. És una de les construccions més recents de tot l’edifici i compta amb un estable, un pou i una pallissa en la seua part superior. Però la sensació que ens envolta no és del tot plaent. Només endinsar-nos a l’edifici ens adonem de la gran distància que separa el món que descriu Miguel de l’actual estat de les coses que narra. Per totes bandes hi ha senyals del pas implacable del temps. Mentre a fora creix l’herba sense control a dins s’amuntona la runa per ací i per allà. Per totes bandes s’hi troben andròmines i algunes parts de l’edifici han començat a despenjar-se dels llocs corresponents. La sensació de pèrdua és total i ens acompanyarà fins i tot en les converses posteriors a la visita. Ens enfilem escales amunt fins al sequer. L’estat del sòl és tan dolent que només podem avançar per allà per on ens indica Miguel. L’espai és diàfan i mancat de parets, com s’escau en aquelles estances senyorejades per l’aire. Temps era temps allà s’hi assecava de tot: figues, garrofes, ametles, olives i, fins i tot, pansa de caqui. Productes que eren introduïts des de l’exterior gràcies a un sistema de corrioles.
En tornar al pati ens endinsem a l’edifici que abans ocupaven els mitgers. Allà dins ens acarona l’ombra plaent d’un rebedor ample que té en una de les parts, segons s’entra a mà dreta, un allar ben ample i obert. A l’altra banda hi ha una porta que amaga darrere seu unes escales que baixen fins a la bodega. Es tracta d’una construcció excavada a mà, de forma allargassada i coronada per un sostre en forma de volta feta de calç, morter i pedres. Revestida amb rajoles que fa temps que han desistit de la seua funció i que ara cauen a poc a poquet.
Al rebedor estant hi ha una escala que comunica aquesta part de la casa amb aquella que ocupaven els amos quan venien a la finca. Acostumaven a vindre, només, per acomplir la mesada. Normalment a l’agost o al setembre. La resta del temps el passaven a la ciutat de València. Resulta curiós observar la poca distància, a males penes unes poques escales, que separen dos mons tan diferents. Ací les estances són figues d’un altre paner. Per tot arreu s’intueix el luxe, malgrat el declivi evident. S’hi veu en els mobles, en la decoració de les parets i, sobretot, en la capella que s’obre des d’aquella part estant. Fou construïda cap als anys 40 i de la capella original només en queden les pintures de Carlets.
L’última de les visites que fem dins l’immoble resulta ser la cirereta del pastís. Es tracta d’un balcó que s’obri a llevant. Des d’allí estant es dominen les envistes de la finca amb els seus camps recentment ressuscitats en mans d’un nebot de la família. Els únics límits que s’imposen a la mirada són els d’aquelles fites de pedra que delimiten la nostra contrada: al fons el Benicadell, el Montcabrer i la Mariola majestuosa. La Serra Grossa per la banda de tramuntana. Certament ens trobem en un espai privilegiat. La finca, segons ens fa saber Miguel, compta amb un espai d’unes 1.400 fanecades entre terres de serra i conreu. Tant és així que les fites que delimiten la propietat pel nord arriben fins als peus mateixos de l’ermita de Sant Esteve.
Na Cristina, com qualsevol de les altres finques del terme, fou fins no fa massa temps autosuficient. La distància respecte al poble i les males comunicacions feien inviable visitar el poble cada dia. Així que els seus habitadors van haver d’esforçar-se per extraure de la natura allò que aquesta els oferia. Hi havia, per una banda, els recursos que suposaven la principal aportació econòmica. Es tractava dels conreus de la vinya, l’olivera i l’ametller, principalment.
L’any 1975 va començar el declivi de la finca, recorda Miguel i a hores d’ara continua el seu ocàs inevitable. En els últims anys només ha estat visitada per Miguel que ha treballat de valent per salvar d’ella allò que podia. Però aquella feina ha resultat ser com la lluita contra els molins. Un esforç en va d’algú capaç de reviure els dies d’esplendor que va viure i conéixer. Aquells dies que no tornaran.
Jordi Mollà i Quique Mollà. Grup per a la divulgació del patrimoni cultural, material i històric: Ontinyent Rural.