Paula Bonet (Vila-real, 1980) és llicenciada en Belles arts per la Universitat Politècnica de València, en l’especialitat de pintura, i completa la seua formació a Santiago de Xile, Nova York i Urbino. El seu treball se centra en la pintura a l’oli, el gravat i l’escriptura, de fet ha publicat una desena de llibres. En 2018 rep l’Alta distinció de la Generalitat Valenciana sent guardonada amb la Medalla al Mèrit Cultural.
Des de llavors, dirigeix el taller La madriguera, un espai de creació i aprenentatge en el qual es desenvolupen tècniques vinculades amb la gràfica i amb la literatura. Publica amb caràcter quinzenal i dominical una columna d’opinió en la secció cultural del diari El País.
Ara, arriba aquest dimecres a Ontinyent, en el marc de la 4a Escola Feminista, al Teatre Echegaray per oferir la ponència ‘La anguila. La palabra pintada’. El Periòdic d’Ontinyent s’ha posat en contacte amb ella per fer un repàs de la seua trajectòria en clau d’entrevista.
Per a Bonet, l’art que ha estat molt present al llarg de la seua vida, representa “una manera d’estar en el món. Quan era xicoteta pensava que l’acte artístic era el que em permetia allunyar-me d’ell, desaparéixer, oblidar qualsevol malaltia, però amb el temps em vaig adonar que significava tot el contrari. L’art, entre altres coses, enfronta les malalties, posa espills que moltes vegades fa por mirar“.
L’artista en alguna ocasió ha afirmat que la literatura l’ha salvada, sobre com la seua novel·la ‘La anguila’ pot ajudar a altres dones, Bonet respon: “Fa ja més de dos anys de la publicació de la novel·la i l’experiència em diu que sí. Són moltes les dones que han entés que estaven vivint una situació d’abús o que s’han decidit a posar una denúncia en comissaria després de llegir la novel·la. També ha servit per a salvar a molts homes, que acaben revisant-se gràcies a la lectura”.
Paula Bonet s’ha implicat des de diverses disciplines amb la condició d’acostar-nos a un món més just i igualitari per a les dones. Sobre aquesta lluita de gran recorregut, l’artista conta que ho està fent “treballant des del lloc més honest que m’és possible. Tant amb la meua obra pintada i escrita com amb el projecte Taller La madriguera, un espai de creació i per a dones en el qual les alumnes desenvolupen projectes de gravat, pintura o escriptura amb la llibertat de saber-se en un lloc segur, lliure de violències, i on hem rebentat la idea de poder sobre la qual ens hem construït. En La Madriguera no hi ha una piràmide, vivim en l’horitzontalitat. Treballem amb coherència, rigor, respecte i sense oblidar la importància de les cures”.
Sobre la qüestió de si creu que davant les agressions de tota classe que pateixen les dones encara impera el silenci, l’artista sentència: “Sí. Ningú vol saber-se víctima i denunciar-ho és admetre que una ho és. És el pas més difícil de tot el procés. Pesen, sobre nosaltres, la por i la vergonya. És important i revelador el moment en el qual una dona que ha sigut agredida entén que la por i la vergonya haurien d’estar sentint-lo els agressors. No podem oblidar tampoc que els llocs de poder continuen ostentant-los, en la seua majoria, homes heterosexuals carregats de privilegis”.