Geny Diego
Coach especialitzada en famílies i adolescents.
Educadora Certificada de Disciplina Positiva per la Positive Discipline Association
El càstig és una ferramenta que forma part de l’educació en moltes famílies i els pares l’apliquen quan volen corregir una conducta inadequada o per acabar amb un conflicte.
Però, realment, per què castiguem? Unes vegades volem tallar en el moment i de forma ràpida una conducta o comportament. El càstig ens dona als pares la sensació de poder, d’estar per damunt d’ells. Altres vegades, el fem servir perquè no tenim més ferramentes i no sabem què fer per acabar amb aquesta situació o conducta. És el que hem après a casa i ho seguim aplicant amb els nostres fills.
Realment, el càstig té el poder de corregir un comportament en segons. És així perquè s’hi acciona el mecanisme d’obeir per por que em tornen a llevar el mòbil, que no em deixen eixir… però no per haver entès la importància de corregir l’inadequat d’una conducta.
Tanmateix, té també el poder de justificar la nostra impotència com a pares, la nostra ràbia i frustració. Ens dona el poder de pensar que perquè els nostres fills aprenguen alguna cosa, primer cal fer-los patir pel que han fet amb un càstig que els dol. Oblidant que la nostra feina com a pares és reorientar la conducta i no venjar-nos pel que hagen fet. Oblidem ensenyar-los què aprendre de la situació en comptes de pagar per ella.
Com diu Jane Nelsen al seu llibre ‘Com educar amb fermesa i carinyo’ “D’on treiem la loca idea que perquè els xiquets millorin primer hem de fer-los sentir pitjor”.
El càstig té el poder de minvar l’autoestima dels nostres fills. Com? En la mesura que ells se senten malament per haver-nos defraudat, perquè se senten frustrats, se senten impotents… o els etiquetem dient “ets roïn”, ” et portes fatal”, ” m’has avergonyit davant de…”. Els fem sentir culpables amb frases com “per la teua culpa…”, ” ha t’ho vaig dir…”, ” és que mai escoltes el que et dic…”
El missatge que transmetem és si t’equivoques, en comptes d’ajudar-te a reorientar la teua conducta i autorregular-te en el teu volcà d’emocions, jo et castigaré perquè aprengues.
Perquè aprenguis, ¿a què? Què han d’aprendre amb el càstig? Sense eixir, sense relacionar-se amb els seus amics, sense mòbil, sense tablet… sense una cosa que els agrade… Ens hem parat a pensar els pares què estem aconseguint amb això?
I, malgrat tots aquests poders que acabe de citar sobre el càstig, els nostres fills continuen repetint aquestes conductes inadequades, així que no ens queda cap altra opció que anar pujant la intensitat del càstig, i per tant, buscar cada vegada alguna cosa que els fastiguege encara més, a veure si així ja deixa de fer això que volem corregir.
Una de les pitjors conseqüències del càstig és que malmeten el vincle amb els nostres fills, promouen la desconfiança, ens menteixen…
Val, i si no castigue, què faig? Els deixe fer el que vulguen i aprove tot el que facen?
Entre castigar i deixar-los fer el que vulguen, hi ha la Disciplina Positiva que advoca per corregir, educar, establir normes i límits amb fermesa alhora que amb carinyo.
La Disciplina Positiva no posa el focus només en els infants o adolescents, sinó també en els pares. A diferència del càstig, ací els resultats es veuen a llarg termini, s’han d’entrenar i cal “entrenar” junts, pares i fills.
La Disciplina Positiva proposa que ens interessem per què, per exemple, el nostre fill o filla ha arribat tard, per què ha enganxat el seu germà, per què ens falten al respecte. Què els ha portat a obrar així?
A més, proposa buscar alternatives de manera conjunta, implicant els nostres fills en la recerca d’una alternativa a aquesta conducta inapropiada.
Es tracta d’escoltar, de dialogar, respectar, reparar i , sobretot, de responsabilitzar en comptes de culpar.
Així com a la feina ens reciclem, fem cursos… en l’educació també hem d’invertir temps, cal aprendre i formar-se. El motiu ho mereix, ¿no creus?
Sé que no és fàcil ni és el camí més ràpid, però estic convençuda que per ser uns bons guies per als nostres fills, ells necessiten que els escoltem, que tinguem en compte la seua opinió i aquestes emocions que ni ells mateixos entenen. Així que us anime que la propera vegada que aneu a castigar, penseu per un segon, què hi had’aquest comportament i com es pot corregir des del respecte i sense culpar. La serenitat familiar no consisteix a no tindre conflictes amb els nostres fills, més bé consisteix a veure on estic posant el focus quan sorgeix el conflicte.
Per saber-ne més
www.disciplinapositivaespana.com
Cómo Educar con Firmeza y Cariño, Jane Nelsen