Va entrar al consell d’administració l’any 2000, de la mà de Rafael Soriano. El 2013, el va substituir com a president. Molts van creure que seria un mandat efímer i sense accent propi. Va succeir tot el contrari. Aquesta setmana, ha cessat en les seues funcions al capdavant de Caixa Ontinyent.
-Vostè va arribar a la presidència en un moment convuls, amb l’enfrontament entre les candidatures de Rafael Soriano i Javier Aparicio. Com recorda aquella situació?
“Vaig entrar l’any 2000. El meu nom estava en una llista que es va presentar en Les Corts amb el suport del Partit Popular. Vaig accedir al consell d’administració per un període inicial de 6 anys. Fins a l’any 2013 tot va ser un camí de roses. La caixa era divertida. Després va succeir aquell enfrontament. Va haver-hi una certa crispació. No obstant això, he acabat el meu mandat com a representant de la Fundació Universitària. Reconec que, tal vegada, en aquell context jo era el menys dolent que li podia passar a la caixa”.
-Li va afectar personalment aquella situació?
“Sí, sobretot en la relació personal amb Rafael Soriano. Afortunadament, amb el temps, s’ha recompost la relació i haig de subratllar, sense tenir cap dubte, que Rafael Soriano va ser un bon president per a Caixa Ontinyent”.
-Però quin va ser el moment més tirant?
“El pitjor moment, sens dubte, va ser quan en 2012 es va plantejar en el consell d’administració la possibilitat de fusionar-nos amb Bancaixa. Era una època de fusions i absorcions en el sector. Em vaig negar en rotund. Hi havia partidaris dins del propi consell. Vaig apostar fortament per la independència, per continuar sent Caixa Ontinyent i em vaig negar radicalment a la fusió que, en realitat, no era més que una absorció”.
-Com va arrencar el seu mandat al capdavant de l’entitat?
“Era una època difícil, amb una crisi econòmica que afectava a tots. Ens vam veure obligats a vendre algunes de les joies de la corona per a augmentar el capital de la caixa. L’habilitat del director general, Vicente Penadés, i de la gent que dirigeix la caixa va ser crucial per a superar aquella crisi i conduir-nos fins a una situació òptima, amb una visió de futur i una professionalitat que han estat extraordinàries. Hi havia endevins que deien que Caixa Ontinyent anava a desaparèixer, que se l’anava a empassar qualsevol gran, però no ha estat així”.
-Li preocupa el canvi generacional en la cúpula directiva de Caixa Ontinyent?
“El canvi generacional ha de produir-se. És llei natural. Hi ha gent jove, preparada, que ja està en els llocs clau, al costat del staff directiu, aprenent i formant-se”.
–Quina és la gran diferència entre ser vicepresident, com ho va ser vostè durant tants anys, i la presidència?
“En aquests últims 8 anys he après més que en tot el període anterior. Canvia tot. Passes a ser la màxima representació d’una entitat que és important a la comarca. Has d’anar a totes parts, estar en tots els llocs. Et lleva tot el temps. El treball del president no és estar en el despatx, és representar. Però el més gratificant és veure com se supera la crisi i es continua guanyant diners amb l’objectiu d’alimentar la nostra obra social, perquè aquest és el sentit últim de Caixa Ontinyent”.
-Amb què es queda en deixar l’entitat?
“D’allò més orgullós que estic és de la nostra obra social, que puga fer tant per tanta gent. En el personal, un de les meues obstinacions va ser portar la carrera d’infermeria al Campus d’Ontinyent. La Fundació Universitària suposa molts diners i molta feina”.
-Entén les crítiques i el desagafo popular que es produeixen per les comissions que ha de pagar la gent?
“Les entenc. Entenc que la gent estiga cabrejada. Però és un mal necessari. Som la caixa que menys quantitat de comissions aplica i amb menys quantitat. Però com la resta del sector, ens hem vist obligats a implantar-les per a mantenir-nos. A més, cal insistir que la nostra raó de ser i el destí dels nostres beneficis no és el repartiment de dividends, sinó els projectes de la nostra obra social”.
-Ha de continuar aprimant l’entitat en personal i oficines com és la tònica del sector?
“En personal ja hem baixat molta plantilla. Quant a les oficines, potser, hauran de tancar algunes i obrir-se unes altres, allí on hi haja oportunitat de negoci. Possiblement en noves comarques pròximes”.
-Quin és el principal repte al qual s’enfronta la presidència de Pepe Pla?
“Que Caixa Ontinyent perdure. I això no és senzill ni gratuït afirmar-ho. La caixa pot caure. Depèn del Banc d’Espanya i de l’Autoritat Bancària Europea i les exigències cada vegada són majors. A nivell intern crec que una de les dificultats a les quals s’enfrontarà serà a la politització del consell i l’assemblea. Haurà de fer equilibris i no serà fàcil. Crec que aquests últims vuit anys han estat els que menys politització ha existit en la caixa però, ara, potser es torna a la situació de 2013 i això em preocupa. En tot cas Pepe Pla és algú a qui respecte i estic convençut que serà un gran president”.